Jordi Badia + Fèlix Arranz Vogadors / Architectural Rowers

VOGADORS | ARCHITECTURAL ROWERS. Catalan & Balearic Threads: hard materiality for a permeable architecture

Vogar: En un context difícil per a l’arquitectura, ha sorgit una generació d’arquitectes que tracten de navegar en les aigües turbulentes del present per trobar el seu camí. Amb un sentit ferm cap el futur i alhora una mirada còmplice cap el passat.

Vogadors/Architectural Rowers va ser la mostra que va inaugurar el primer Pavelló Català a la Biennal d’Arquitectura de Venècia l’any 2012. L’exposició destacava la importància d’una arquitectura austera basada en el respecte a l’entorn i als usuaris. Per desenvolupar-lo, els comissaris prenien com a punt de partida una frase de Jorge Oteiza que diu: “Qui avança creant quelcom nou, ho fa com un vogador, avançant endavant, però remant d’esquenes, mirant enrere cap al passat, cap a allò existent, per poder reinventar les seves claus”. – Oteiza

VOGADORS és una clara aposta de futur a través d’una selecció de 9 obres d’alguns dels joves arquitectes catalans i balears més rellevants, els quals comparteixen una mateixa sensibilitat i alhora permeten il·lustrar una manera de fer diferent, en resposta a la demanda creixent per part de la societat d’allò que és necessari per a la vida de les persones, i que es troba a les antípodes de l’arquitectura més espectacular i mediàtica.

La mostra documenta una arquitectura sòbria i de gran senzillesa material, però d’una enorme sofisticació tècnica i intel.lectual, i dotada d’un fort component ètic i social capaç de construir amb una conscient permeabilitat amb el seu entorn, les persones i la vida, sense renunciar als valors més abstractes i plàstics de l’emoció. Una arquitectura d’una generació que vol reprendre els valors tradicionals del significat i la continuïtat. Una arquitectura que vol estar per sobre dels seus autors per, en un símil cinematogràfic, tornar a donar pes a l’argument. Una arquitectura que vol tornar a fer front a les contingències socials, a la sostenibilitat com única via per la supervivència i, a més, a l’economia de mitjans des d’un plantejament ètic, tècnic i intel.lectual. Una arquitectura comú d’arquitectes i habitants, l’objectiu prioritari de la qual torna a ser ètic i de convivència.

9 obres referenciades per una gran imatge, una taula amb materials, documents i dibuixos del procés creatiu i un objecte dissenyat pels autors, específicament per la mostra:

Bosch-Capdeferro Arquitectes | Casa Collage, Girona      + info

Francisco Cifuentes | Casa a Bunyola, Mallorca

Núria Salvado + David Tapias | Escuela en Pradip, Tarragona

Blancafort-Reus | Casa para 3 hermanas, Murcia     +info

Meritxell Inaraja | La Seca, Barcelona     +info

Jaime J. Ferrer Forés | Can Ribas, Palma

Josep Camps + Olga Felip (Arquitecturia)  | Piscines en Jesús, Tortosa

SMS arquitectos | Ampliación del IES Josep Sureda i Blanes, Mallorca

David Sebastián + Gerard Puig | Escuela de arte y diseño en Amposta, Tarragona     +info

El propòsit de la mostra és fer servir nou arquitectures recents i un conjunt d’antecedents històrics per il.lustrar un argument que obri un debat que s’anirà construint al llarg del temps. En agrupar aquestes arquitectures emergeixen amb naturalitat alguns punts en comú en els seus plantejaments, processos i resultats, desvetllats pels matisos, contrastos i semblances. Algunes de les característiques d’aquest caràcter compartit són:

_Lloc i significat. El respecte als antecedents materials (geografia, patrimoni, context urbà) i immaterials (lloc, mediambient, memòria) on s’ubica. Una arquitectura tan intrínsecament lligada al lloc, que traslladada a un altre emplaçament perdria tot el seu sentit. Uns projectes que eviten el protagonisme i tracten d’adoptar estratègies de camuflatge per tal de dissoldre’s en l’entorn. La reivindicació dels valors del que és local, amb l’ambició d’esdevenir globals. Amb una mirada afectuosa cap al món rural i cap tots els valors humans que aquest exemplifica, aprofitant aquests valors per carregar de significats l’arquitectura.

_Ètica i proximitat. El compromís social de proximitat i respecte a la gent. Aquestes arquitectures es realitzen en complicitat amb l’habitant amb l’objectiu de ser personalitzades, útils i confortables. Moltes vegades escullen les seves tècniques constructives en funció, tan sols, de les possibilitats reals de la tecnologia més directa de la que disposen. Una arquitectura que evita imposar les seves lleis sobre els que les viuen i que més aviat tracta d’entendre-les i respectar-les per construir un espai habitable adequat i còmode com un vestit fet a mida.

_Materialitat permeable. L’ús dels materials, d’allò existent i de la construcció com a eines fonamentals de l’expressió franca de l’arquitectura. Una arquitectura que tan sols té sentit en el moment de ser construïda i viscuda i que per tant evita la ficció dominant de la seva pròpia representació (dibuixos, imatges). Amb un gust pel retorn als materials de la terra i el foc, carregats de significat i memòria, de textures i aparells permeables que s’impregnaran al llarg del temps de la pàtina viscuda i podran envellir al mateix ritme que els seus habitants. Materials que permeten inserir-se en el seu lloc amb naturalitat, fugint de tècniques i materials impermeables i sintètics que poden importunar amb la seva insolència l’harmonia d’un entorn. Utilitzant aquests vells i nobles materials coneguts d’una manera nova8, aprofitant tot el que ara sabem. Col.locats de vegades de manera insòlita reorientant tot el seu potencial expressiu.

_Recerca i denúncia. Capacitat experimental i innovació orientada cap a la relació, sense intermediaris, entre la matèria i les persones. Una arquitectura pensada per gent que orienta el potencial de l’experiència col.lectiva i la intensitat de la recerca individual en benefici de les persones, produint escenaris d’emocions directes, comprensibles, senceres, pròximes, de necessària i bella naturalitat, sordes a les exigències de l’artifici, d’allò aparent i superflu. Una arquitectura experimental, resolta a vegades al límit del que es considera legal, que planteja una manera directa d’afrontar els objectius del projecte i la seva execució per aconseguir una major eficiència econòmica, energètica i social fent desaparèixer protocols i agents superflus. Una arquitectura manifest, que supera la recerca exclusivament tècnica o formal per incorporar la denúncia i posar en evidència els límits normatius i econòmics i en conseqüència, la intermediació i la redundància. Una arquitectura d’experimentació necessària, rigorosa i pausada que s’inicia en petites intervencions rurals i en equipaments que per la seva petita escala o pel fet de ser intervencions en arquitectures existents poden actuar des del seu estatus especial de llibertat, allunyat del convencional, sota l’única responsabilitat dels arquitectes i dels habitants.

_Essència i tradició. La voluntària contenció en els seus plantejaments formals amb una gran economia de recursos. Que no vol ser oportunista, o fruit del moment, sinó que més aviat enllaça amb una manera d’entendre l’arquitectura amb una llarga tradició a la nostra terra. Mesurant la resposta adequada a la pregunta formulada sense cap voluntat d’exhibir-se i fent un ús responsable i conscient dels recursos disponibles. Una arquitectura que vol ser essencial en totes les accepcions de la paraula, per arribar a allò que és bàsic i irrenunciable i també a la vegada a allò que és important i fonamental. Edificis i espais per habitar nus i despullats, descarnats de qualsevol revestiment superflu que pugui interferir en la relació directa de la matèria amb l’home i per tant entre l’arquitectura i la vida. Arquitectures a la recerca de relacions emocionals entre l’habitant i la seva envolvent, conscients de que no hi ha percepció i emoció sense memòria i imaginació.

Aquests cinc punts palesen la construcció d’alguna cosa més que un llenguatge formal o estètic: són un plantejament coherent i sofisticat que mostra una manera particular de fer arquitectura que malda per cobrir les aspiracions de la sensibilitat i consciència contemporànies. Una sensibilitat com a resposta d’un món en constant transformació que demana a l’arquitectura una actitud coherent respecte del seu entorn, mediambiental i social, així com un control més acurat dels seus recursos formals i econòmics, amb l’objectiu d’acomplir una autèntica renovació de l’arquitectura europea tal com la coneixem avui. Un nombre significatiu d’estudis d’arquitectura europeus estan immersos en aquesta recerca i la present selecció no vol sinó subratllar l’aportació que des de Catalunya i les Illes Balears es fa en aquest debat internacional.