Anna & Eugeni Bach Oak Showroom, Barcelona

Photography: Anna & Eugeni Bach
Date: May 6, 2013

Proyectar un showroom para una empresa constructora tiene como reto principal conseguir que el espacio resultante no sea un muestrario de materiales sin relación entre ellos, pero por otro lado, y evidentemente, el objetivo principal de la constructora es mostrar la mayor gama de productos y soluciones posibles a sus futuros clientes.

El objetivo en el proyecto del Showroom de Oak ha sido pues conseguir mostrar toda la gama que la constructora quería mostrar, y más importante aún, generar un ambiente que permita a los futuros clientes entender no tanto cómo podrían ser los materiales para la reforma de su piso, o su futura vivienda, sino qué ambiente podrían llegar a conseguir.

El espacio del showroom se divide en las zonas de interés de la constructora: cocinas, baños, suelos, etc. Pero se ha unificado el espacio mediante una envolvente de lamas de madera y un armario longitudinal que unifica el perímetro y ayuda al almacenamiento, para que la sensación sea la de estar en una vivienda real, con su cocina, su baño, su salón y un espacio de oficina.

El local donde se ubica el proyecto se divide en dos espacios separados por el volumen de comunicaciones verticales de la finca.

Esta lógica de división en dos no la mantenemos en la reforma, sino que intentamos expandir el primer espacio hacia el fondo del local, mediante una extensión del suelo, techo y pared lateral que acompaña todo el espacio.

De esta manera conseguimos que en un mismo ambiente, determinado por unos mismos materiales, expliquemos las opciones que pueden darse en lo referente a cocinas y baños (el principal sector de la constructora), pero también en espacios domésticos y de oficina, integrando las oficinas de la empresa en el espacio expositivo, ampliando así las referencias y el posible abanico de negocio.

La parte más profunda del local se oscurece toda en negro, de manera que mediante una cuidada iluminación y unos cubos que enmarcan los distintos materiales, pueden exponerse aquellas soluciones que sirven de base para entender distintos tipos de reforma.

13 Comments

  • Marcus Aurelius March 05/29/2013

    Palla mental, es el que es , agrada a qui agrada, i punt. Molt be nois la feia ja esta feta i al client li agrada que es el que cal.

    Reply
  • Pituli Casado 05/07/2013

    Me encanta como han solucionado el espacio, sobre todo la limpieza visual, todo lo contrario a lo que estamos acostumbrados.

    Reply
  • JotaBeta 05/06/2013

    Personalment dono molt de valor a projectes com aquest. Probablement, la situació en que vivim farà que aquesta sigui la mida i el tipus de projecte que farem una gran quantitat d’arquitectes joves (potser només els afortunats). Ni hospitals ni barris sostenibles… El que si trobo a faltar es una certa aproximació a la construcció, a la realitat, detalls que expliquin com es realitza un tema tan simple com un fals sostre, un pressupost o un llistat d’acabats… , tot i que entenc que no el responsable és l’arquitecte que decideix quina informació vol donar i quina no. Aquesta seria la manera, al meu parer, que fins i tot l’obra més xica passi a tenir contingut, sigui quina sigui la foto.
    Gràcies

    Reply
  • Alvaro 05/06/2013

    Gairebé d’acord en tot, Jan. Però opino que la postura crítica, generada per un subjecte en un moment (físic i social) i un lloc (físic i social), no és irrellevant. De fet considero que la opinió, o si em permets la derrapada lèxica, la postura crítica, és esencial per a la generació cultural i la nostra definició com a generadors de cultura o crítics de la mateixa.

    El sistema de valors ètics i estètics crec que es poden extreure de determinades actituds -en el nostre cas projectes-, però són mutables dins dels individus en el seu context social i cultural i, sense dubtes, són sempre relatius a aquests. Desvincular-los pot arribar a generar anacronismes, que poden arribar a tenir un interès generatiu d’art, però em penso que això és un altre assumpte.

    Reenganxant amb el valor de la postura crítica, si enlloc de valors ètics i estètics concrets, els substitueixes per individus que encarnen -suposadament- aquests valors, crec que generes una metonímia (valor-individu) erràtica (l’individu no és el valor) molt propagada en el món artístic degut a la seva vertent -¿única?- comercial: la necessitat de la generació d’una imatge de pre-valor per a vendre allò que potser no en té.

    Per a que s’entengui, mira els projectes inicials de Jean Nouvel (amb inquietuds estètiques i socials!) amb les “tropecientas” torres iguals a la Agbar que ha fet arreu del món. Jean Nouvel ha fet bons i mals projectes. Pot ser bo, però no és sempre. Els mateixos germans Bach tenen projectes amb sensibilitats estètiques magnífiques i inquietuds socials (i ecològiques) ben innovadores que enriqueixen al gruix de la professió i la població. Aquest projecte… ho fa?

    Sobre l’irrellevància genèrica d’una opinió, estic totalment en desacord. Per exemple, jo penso que el projecte del que parlem no té gaire valor estètic ni ètic o senzillament no sóc capaç de veure-li però el Jordi, o tu, o qualsevol altre company de professió (o sense ser de la professió), hi podeu veure valors que m’enriquiran si els expresseu. De la mateixa manera que vosaltres us podeu enriquir de la meva opinió. És per això que m’agradaria obrir aquest debat, per l’egoïsme d’enriquir-me. 😉

    Salutacions!

    Reply
    • Jan 05/07/2013

      Tenir una postura crítica, a la vida en general, no és ni rellevant ni irrellevant — és com ser simpàtic, o ser equànime o ser hiperactiu: només és una condició personal. Però que tu tinguis una postura crítica, que pot dir molt a favor de tu —o no—, no fa que les teves opinions siguin rellevants per a la resta de gent. Aquest és la gran trampa en la qual cauen sovint molts “generadors d’opinió”, entre ells periodistes de tota mena — per exemple, la opinió d’Anatxu Zabalbeascoa, que fa crítica d’arquitectura a El País, és totalment irrellevant. I estic dient “irrellevant”, no pas “bona” o “dolenta” perquè això és la clau de volta de tot plegat: un dia AZ farà un crítica “bona” i una altre dia en farà una de “dolenta” de la mateixa manera que HiC un dia penjarà un projecte “bo” i un altre dia un de “dolent”. Com que la qualificació de què és “bo” i què és “dolent” és merament una decisió d’ordre subjectiu és impossible donar-li cap mena de rellevància universal. Si a això li afegeixes la volatilitat intrínseca d’un post en un blog —posa que HiC publiqui 2 projectes al dia durant tot l’any: això fa més de 700 projectes d’arquitectura… en un sol any!— és impossible elevar la publicació d’aquest projecte en particular a la categoria de “rellevant” (i parlo de la publicació del projecte, no del projecte en sí). I si la publicació d’aquest projecte és totalment irrellevant, imagina’t com n’és de poc rellevant qualsevol dels múltiples comentaris que pugui generar (series capaç de recordar comentaris d’aquest blog de, per exemple, el mes de novembre passat? o del juliol del 2011? … és més: series capaç de recordar projectes publicats en aquells mesos en concret?). Magnifiques en excés el blog (o el què representa un blog en general), i sobrevalores en excés un senzill projecte per a l’aparador i l’interior d’un botigueta que no coneix ni Déu i que d’aquí a no massa temps ningú recordarà. Fa això que aquest projecte sigui “bo” o “dolent”?, que tingui o no “qualitat”? No: el fa irrellevant. I les opinions sobre un projecte irrellevant —a més a més perdudes entremig de milions de comentaris que els blogs d’Internet generen, ja sigui a HiC, a BldgBlog, a Dezeen, a Inhabitat, o a on sigui— és impossible que puguin esdevenir mai rellevants. Això no vol dir que no calgui fer comentaris: això vol dir que no te’ls has de prendre mai massa en serio — per això el teu comentari inicial no té res de “dur” ni crec que et puguis atorgar el dret d’exigir la publicació de projectes de “qualitat” (és a dir, de projectes “bons”) perquè és una demanda impossible de satisfer — en tant que la “qualitat” no té res d’universal, només és una percpeció personal i subjectiva. Salut!

      Reply
      • Alvaro 05/07/2013

        Crec que estem més a prop del que sembla d’un acord. Vist des d’un punt de vista universal, com dius, tens tota la raó. La diferencia, sota el meu parer, és que no som universals, per això et comentava ho d’un lloc i un espai. Som éssers concrets en un lloc i un moment. Per exemple, a tu t’està –espero que el present es mantingui- interessant aquesta conversa, i, per tant, s’està tornant rellevant per a tu i per a mí. La teva postura crítica sobre “la postura crítica” está evolucionant i s’està definint. L’efecte es tornarà exponencial si arriba a coneguts teus allò que n’extreguis i creu-me, desde el primer moment en que t’esforces per argumentar ja n’estàs extraient coses im les repercusions, arribaran tant a tu com al teu entorn. Per tant, crec que és obvi que és rellevant, aquí y ara. Que és on es comença tot.

        Per una altra banda, definir la rellevància d’una postura crítica a nivell estadístic, com la pròpia estadística diu sempre, no és exacte. No saps mai si et sortirà la boleta entre les 100 i et farà ric. O si aquella postura crítica que estàs discutint t’obrirà una nova porta a una nova manera d’interpretar projectes. Per a mi va ser Colin Rowe, i mira que n’havia llegit d’altres i de millor qualitat, però va ser ell qui em va obrir el món de l’art. Qui ho diria?

        El determinisme és molt més fort del que pensem, tot i que ens faci por creure-hi. I no puc més que donar-te la raó un altre cop, aquest projecte no s’ho mereix. I la tria d’ell està fent que perdi un cert interès en el blog, doncs em decepciona, tot i que sigui una plataforma recopilatòria d’informació (l’informació que es guarda també es tria amb una postura crítica). I el que més m’amoïna és que centenars d’estudiants sense opinió formada ni bases crítiques el miraran i s’hi perdran buscant allò que no té…

        Moltes gràcies pel teu diàleg, el trobo molt enriquidor. Salut!

        Reply
  • Jordi Badia 05/06/2013

    Ja ho he comentat altres vegades. HIC vol ser una plataforma d’intercanvi d’informació, no vol ser un cànon de la bona arquitectura, que seria potser massa pretensiós.
    Crec que publicar algunes de les darreres obres d’arquitectes que admirem, encara que aquestes siguin petits projectes d’interiors que potser podem considerar menors dins la seva trajectòria, té interès. Per això hem decidit publicar-ho.
    Per altra banda a mi em sembla una obra molt digne, amb elements força interessants.

    Reply
    • Alvaro 05/06/2013

      Tota la raó, Jordi, hauria d’haver llegit l'”about” abans de dir res. Podem obrir debat sobre els punts d’interès que comentes del projecte, si et sembla bé.

      Per una altra banda, crec que l’interiorisme és esencial en el moment que està vivint l’arquitectura actualment, i més si tenim en compte la quantitat de reformes i reconversions que haurem de dur a terme en els propers anys. A més, tenir una postura crítica (criteri per -sel.leccionar i- valorar projectes) no crec que sigui pretensiós, més aviat opino que és el punt de partida del diàleg i de l’enriquiment .

      Reply
    • sep 05/06/2013

      M’acosto bastant, per lo general, als comentaris d’en Jordi Badia. Estic ilusionat quan arriba un petit projecte al despatx, soc feliç, pensó amb ell, el mimo d’una manera increíble, molt mes que un de mes gran. Es important fer projectes petitets.

      Reply
      • Alvaro 05/07/2013

        Si, Josep, els projectes de petit tamany et permeten desenvolupar i experimentar amb més facilitat les teves inquietuds ètiques i estètiques i les teves habilitats. Però la pregunta és molt més concreta que això: quines són, en aquest cas, aquestes inquietuds ètiques i estètiques i aquestes habilitats? I, posats en situació d’anàlisi de la trajectòria professional de l’Eugeni i l’Anna -suposant que amb la seva joventut i curta trajectòria s’hagi d’analitzar ara i no d’aquí a 40 anys-, què mostra aquest projecte d’ells? Quines qualitats?

        Reply
    • Joel 05/19/2014

      Si fins i tot els hi publiques el seu viatge. No fa falta dir res més.

      Reply
  • Alvaro 05/06/2013

    Fluixet… Els Bach són perfectament capaços de fer-ho molt millor, només cal mirar la quantitat de bons projectes que han fet.

    El mínimal que s’utilitza en el projecte ratlla el “retall institucional”, de la mateixa manera que els acabats interiors no conviden en absolut a entrar-hi (com a showroom) ni a considerar-ho un projecte acabat. Fins i tot, la banyera de l’aparador, sembla que no es sapigués on col.locar .Tant sola que queda ridícula amb a una barra de cuina fent-li de fons per enfatitzar la manca d’habilitat en col.locar-la.

    Hic no hauria de penjar projectes només per nom o amistat, sinó per qualitat. Es corre el perill d’actuar com les nostres institucions polítiques.

    Espero que no se’m consideri massa dur, però crec estar en el dret d’exigir més a aquesta revista que tant promet.

    Reply
    • Jan 05/06/2013

      És impossible considerar-te massa dur quan l’únic que fas, com tota la resta de comentaris d’aquest blog (inclosos els del propi Jordi Badia) no són res més que meres opinions personals — i, com a tals, no tenen cap altre valor que no sigui el merament circumstancial (és a dir, temporal i volàtil: esterilitat total). Atribuir un estàndar de “qualitat” als projectes, com a filtre per a ser publicats o no, t’obligaria a tu a fer el teu propi blog — perquè la “qualitat” dels projectes d’arquitectura (com la de les pel·lícules, o la de les obres pictòriques, o la de la cuina d’un restaurant, o la d’un disc de música) no és res més que un sistema de valors establert de manera totalment subjectiva d’acord amb els teus màxims (els teus ídols: que si Aalto, que si Zumthor, que si etc.) i els teus mínims (aquells arquitectes que tu trobis funestos). Per tot això, la teva opinió —com la meva, o la del propi Jordi o la de qui sigui— no només resulta gens dura, sinó que resulta totalment irrellevant. A més a més, això només és un “showroom” —d’aquí a quatre o cinc anys ja no existirà—, per tant no cal fer-s’hi tanta mala sang (ni tan sols ocupa cap mena d’espai públic),

      Reply

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

Close
Close
Close