RCR Casa Entremuros

Photography: Hisao Suzuki
Date: December 26, 2013

The aim was to grasp the intimate essence that was within these walls, hence the name “Casa Entremuros”, removing all the superstructures, and once the space had been freed it was ready to host new life, a home.

Strictly speaking, the factors that were put into play in this project go well beyond the conventional technical problems of recovery, and initiate a radical rethinking of the spaces, of the way of thinking and living inside the house: whether it is entertaining friends, cooking or resting.

The limitations imposed by the Fine Arts and Monuments Council only concerned the conservation of the main façade on the entrance side overlooking the street.

The new project involves a single space divided over different levels and heights.

Just a few elements have been kept: the perimeter walls, except the one facing the garden, and the roof, and inside the enormous empty space is linked by “invisible stairways”.

Two side corridors run along the depth of the building, like wings on a stage, and are defined by a series of steel slats that go up to the ceiling, a close sequence of vertical lines that are stiffened in the critical points by means of horizontal windbracing plate inserts. These house the stairways, landings and bathrooms and utility rooms.

While focusing on linking the open spaces on different levels, privacy has still been guaranteed to certain areas – which can never be directly seen.

The new wall facing the garden opens fully like a gigantic designed frame. Returning to the theatrical metaphor, this wall acts like a big screen that opens towards the stage, revealing the interiors of the house, the real theatrical scene. The openings are very large: the wings are more than five meters tall, but the frame profiles are extremely slender (just three centimetres). Space is left for the transparent glass, but with sufficient rigidity to support and easily move these large and heavy wings. The tubular profiles that are used for the fixed and mobile frames are galvanised steel, which means that a wide range of finishes can be chosen from, and in this case untreated stainless steel was the ultimate choice.

The logic that was pursued in the project to return to the essential nature of things, the totally reducing the number of components, is in perfect tuning with a more universal research – accomplice in any period of profound change – that distinguishes this era we are living in.

19 Comments

  • huber April 15, 2021

    Bonjour si quelqu’un pouvais m’aider pour un TD Si vous avez une photo de la facade merci de me l’envoyer ;D

    Reply
  • Josep May 15, 2017

    El lavabo sembla el d’una presó. Jo no podria anar de ventre en una cosa així. A més a més, està junt a la dutxa. Tot i que això és el més habitual a molts països, jo tinc clar que si tingués diners i espai en fer-me una casa, el primer que miraria es de tenir les dues funcions separades. Lavabo per un cantó i dutxa per l’altre.

    Reply
  • Miquel Servera March 5, 2017

    Hola a tots.
    Jo que som un simple mortal amb cap relació amb l’arquitectura, he de dir que m’encanta. De petit vaig viure a una casa que era una cova, i la claror la trobo imprescindible , aquesta casa és el màxim exponent, si és més càlida o no ,no hi entraré, supòso que el client ho vol així.Cada habitació te claror directe i això és fantàstic.

    Un saludo.

    Reply
  • Kristian Fabbri November 9, 2016

    Parece un edificio frío, ya que calienta?

    Reply
  • Gero June 30, 2015

    Una deuda con SPBR ( Angelo Bucci ) de lo mejor de Brasil, un jefe.

    Reply
  • simone January 15, 2014

    Creo q son todas criticas fueras de lugar…siendo BATMAN el cliente…es un perfecto traje a medida!

    Reply
  • Giuseppe January 7, 2014

    Estoy de acuerdo con el comentario de Alberto. RCR tiene una trayectoria que muchos quisiéramos tener… (quizás Jan, leyendo sus comentarios feroces carentes de mucha coherencia, ya tiene una trayectoria brillante…). Pienso que se pueden criticar las obras con más educación, respeto y sobretodo sabiendo lo que se dice

    Reply
  • Josep December 31, 2013

    Certamanet no sé com resolen l’aclimatació de l’espai (sí és que ho fan), i no acabo de veure que l’habitació tingui la intimitat suficent que es demana en una casa tan gran on se suposa que viuran vàries persones. I l’acústica entre els nivells? També em sembla tan extrema i tan diferent de les altres cases, que un pensa que més que la casa adaptar-se a la manera de viure de les persones, seran aquestes les que s’hauran d’adaptar a les normes que estableixi “la casa”. Però dit els inconevenients, apuntem les virtuts (com a mínim per a mi): personalment em sembla preciosa… La manera com estan posats els diferents nivells de la casa i tots juguen d’aquest gran espai central, fa que una persona se senti que no viu en un espai tancat sinó que la seva casa és el paisatge. Ells no col·loquen una finestra des de la que veure la Garrotxa, com si fos un quadre transcendalista americà penjat a la paret, fan que la pròpia casa visqui dins del quadre. Entenc els que diuen que aquesta casa és un manifest. És òbvi que té molts inconvenients, però és un punt de partida, no el final, intenten posar llum a un camí per aconseguir cada vegada cases més integrades a la natura. I val la pena intentar-ho quan l’entorn és la preciosa Garrotxa.

    Reply
  • alberto December 30, 2013

    Por supuesto que la forma de entender la arquitectura es muy variable, os leo y veo que desde el confort y la crítica más agresiva (incluso despreciando) no dejáis un solo resquicio a la investigación y a la critica desde un lenguaje mucho más constructivo. Si alguno de vosotros sigue la trayectoria de RCR no podréis negar su increíble valía, os cebáis sobre ellos sin recordar que en la escuela cuando nos explicaban la maravillas de la Farnsworth obviaban el litigio que le supuso a Mies con su cliente…y así muchos ejemplos en la historia de la arquitectura que sirve de referente a muchos. Comparto con vosotros algunos de los aspectos que criticáis pero hay que reconocer que esta casa ni diluye los muros a los cuales tiene tanto respeto que ni siquiera toca ni sois alguno de vosotros los que tiene que usar el inodoro de esta vivienda. Fue ejecutada para un cliente (sea o no miembro de RCR) que estableció su forma de vida, de relacionarse, de abrir o cerrar su intimidad y RCR, como citaría Josep Quetglas, les hizo sitio.

    Reply
  • joan. December 28, 2013

    aquesta casa és un manifesto. manifesto a una manera de viure i relacionar-se amb el món. o amb la natura. podrem discutir si aquesta proposta vital és compartible o no, o si la postura envers al client és més o menys presumptuosa o petulant, però el que és innegable es el valor d’aquest despatx. pocs representants de la disciplina poden traslladar una teoria “vital” a una proposta formal coherent.

    Reply
    • Jan December 29, 2013

      Deixa’t de collonades: alguns veieu “manifestos” fins i tot a sota de les aixelles. Un manifest arquitectònic és una cosa MOLT més seriosa —i, sobretot, defensable— que aquest nyap de (arquitectònicament injustificable) casa. Tanmateix, mira, aquest projecte encara el podrem fer servir com a punt d’inflexió i cop de gràcia a l’ús i abús de l’iconicitat mal entesa que va començar amb aquell desubicat MACBA de Richard Meier el 1995 — 19 anys continuats de despropòsits. Per tant, ves que la Casa dels Rats Penats aquesta d’Olot encara no acabi tenint valor historiogràfic precisament per com de maldestre i desastrosa és: el final d’una època. A veure si a partir d’ara podem tenir POQUES i BONES icones arquitectòniques en aquest país — icones que no semblin una broma de mal gust com aquest taut mig-metàl·lic mig-petri amb forma de casa… ni el Vincent Price de les pelis de Roger Corman tenia tan mal gust per allò sinistre.

      Reply
  • Anonymus December 27, 2013

    Si no m’equivoco, el client de la casa és un dels membres de RCR. Ho dic perque és interessant reflexionar sobre si realment només es pensa en fotografiar la casa i marxar quan ell n’es la víctima/client.

    Reply
  • jep December 27, 2013

    Em deixa un regust a Tadao Ando. Pro no entenc el perque de totes les lametes verticals paraleles als murs, si era una “casa entre muros” perque diluïrlos? Si, dacord, organitzen els desplaçaments i potser aguanten algun forjat i tot però desdibuixen els limits espacials de les estances que segons el titol són els 2 murs. La primera i la tercera foto molen.

    Reply
  • Wilson December 27, 2013

    Acústica y tèrmicament és un despropòsit. L’arquitectura sense Confort és un insult a la intel·ligència, i la tassa del vàter tot un ‘manifesto’ d’aquest retrocés.

    Mira, al menys no es discutiràn per haber deixat la tapa oberta.

    Reply
  • Jan December 26, 2013

    Quina cosa (perdó, casa) més rematadament espantosa. Qui ha dissenyat, planificat, pensat i ideat aquest lavabo? I tot aquest parament de vidre? Qui voldria viure en aquesta espècie de peixera? Un dia de febrer, quan a la Garrotxa hi foti un fred de cal Déu, sota zero, quina mena de recolliment oferirà tota aquesta ferralla amuntegada de mala manera? Què coi és això: una casa o la vitrina d’un museu a la Transilvània romanesa? Com es manté la temperatura de comfort aquí dins? Quin desastre: arquitectura feta NOMÉS per a fotografiar i publicar, no per a viure-hi… I ja veurem d’aquí a 20 anys, quan tot el metall estigui rovellat, el formigó humit comenci a dibuixar taques groguenques i aculli líquens i fongs, i tota la paret de pedra sigui un niu d’insectes i altres bestioles, qui serà el guapo que s’asseu a cagar en aquesta espècie de vàter més propi d’un gulag rus que no pas d’una casa gironina (tradicional o contemporània). La iconicitat portada a l’extrem de l’absurd. I, a sobre, el resultat plàstic de tot plegat —que se suposa que és el què justifica tot aquest esperpent— és estèticament tenebrós i artísticament maldestre. Arts & Crafts per a una secta satànica. La casa ideal per a un col·leccionista de rats penats o una parella adscrita a una secta d’adoradors d’Aleister Crowley. En fi, horrorós. O, senzillament: “hype” — buit i inert.

    Reply
    • Salvador January 7, 2014

      Jan, només apunto unes coses que hauries de considerar per no fer una crítica tan poc objectiva:

      1- L’objectiu d’una icona arquitectònica és ser vista, representar i referenciar. Si et fixes en el projecte, veuràs que la casa en qüestió no pot ser vista des del carrer, doncs la seva pretensió és desaparèixer i passar desapercebuda. En cap cas pot ser anomenada com casa icònica, doncs al cap a la fi es quasi una operació d’interiorisme.
      2- El metall que conté la casa és difícil que es rovelli ja que es tracta d’acer inoxidable austenític.
      3- La casa pot ser pensada per a la foto. Però no només, ja que un dels arquitectes que l’ha dissenyada n’és el propietari. En tot cas, és una posició coherent ja que ell mateix en “patirà” les conseqüències.
      4- Si analitzes el de vidre que hi ha a la casa, veuràs que al tractar-se d’una sola de les 4 façanes estem al voltant d’un 25%. Si a més a més et fixes en la casa que ha realitzat les fusteries, veuràs que es tracta de palladio, casa italiana que es caracteritza per realitzar fusteries d’acer inoxidable amb uns valors de transmitància tèrmica molt menors als d’una fusteria d’alumini amb ruptura de pont tèrmic. En tot cas és criticable a nivell de confort la grana alçada i les corrents d’aire que es poden generar. De totes maneres, la climatització es resol mitjançant un terra radiant, sistema que dona gran confort en aquest tipus d’espais i pel qual l’elecció de l’acer com a paviment és ideal per la seva capacitat de transmetre el calor.

      Admeto que l’he visitada per casualitats de la vida i vull apuntar dues coses:

      1- Com a objecte de fotografia, és molt dolent. És extremadament poc fotogènica. En la realitat és molt millor. La sensació de compartir l’espai amb la gent que “habita” o “usa” les diferents plataformes és més que interessant. Et sents en “comunitat” i estant en el teva plataforma i conservant un just grau de privadesa, aconseguit per les intel·ligents visions creuades que genera la secció.
      2- És un manifest d’una manera de viure sense cap mena de dubte. Una manera de viure en relació més que directe amb la natura. La sensació és molt semblant a la experimentada en una cabana d’una masia garrotxina. Veure com es fa de nit dintre la casa és una sensació indescriptible que molts pocs edificis (per dir quasi cap) és capaç de transmetre. No veus la natura, el temps o la llum. Ho SENTS. És d’un heiddegerisme absolut.

      Reply
      • Una de visions creuades i una de calamars January 15, 2014

        Per començar: una “crítica objectiva” és un oxímoron [“crític -a”: (1460; del ll. criticus, -a, -um, íd.) Persona que expressa LA SEVA OPINIÓ raonada sobre una obra jutjant-ne el valor, les qualitats i els defectes.] Compra’t un diccionari. D’altra banda, la teva definició d'”icona arquitectònica”, a part de ser totalment personal (com no podia ser d’una altra manera: les meves definicions també ho són), és ridículament genèrica i, de fet, revela que no has acabat d’entendre què ha passat en el món de l’arquitectura els últims 15 anys. Per una tercera banda, la manera com descrius la casa (especialment les llepades frases “et sents en comunitat” i “No veus la natura, el temps o la llum. Ho SENTS.” –aquesta amb falta inclosa, has errat el pronom–) sembla de P3…: podries escriure contes infantils amb aquesta mena d’arrossegat llenguatge de novela rosa. I això no és cap manifest ni de conya — és un mer caprici formalista per a gaudi del propi creador. Un manifest arquitectònic real proposa SEMPRE un model exportable i aquesta casa no proposa res que s’hi assembli ni de lluny. I que algú li pregunti a un pagès del Pallars o un veí de La Seu d’Urgell si aquesta casa proposa una nova “manera de viure en relació més que directe amb la natura” i es fotrà a riure mentre surt a passejar les vaques. L’únic bri d’interès del teu comentari és la qüestió de les fusteries que desconeixia: efectivament, aquesta casa és un anunci d’una empresa italiana de fusteries. No és res més que això. “Compri les nostres fusteries, li permetran fer la primera bestiesa que li passi pel cap i a sobre podrà vendre la seva cova com si fos una obra de Mies” — per cert, una obra d’aquelles que van passant de mans en mans, que si la doctora Farnsworth primer, que si Lord Peter Palumbo més tard, i que no serveixen per viure-hi: només serveixen per a fotografiar-les i perdre el temps dient coses com “La natura… ho sents” o “Posi vostè una visió creuada al seu menjador”. Ridícul. I encara hi ha gent que va gratant-se el cap dient: “Com pot ser que l’arquitectura ja no tingui el prestigi que tenia abans…?” (abans? quan?).

        Reply
        • Et deuen calers i no paguen? January 21, 2014

          Jan suposo.
          No entenc perquè per respondre has d’atacar-me. De fet, tan sols volia compartir amb tu certes coses que he tingut l’oportunitat de viure de primera mà i que crec que saber-les haurien ajudat a la TEVA OPINIÓ raonada. Igualment, t’agrairia que enlloc d’assenyalar les meves deficiències en català (crec que com a madrileny de naixement no tinc un nivell tan dolent) responguessis amb arguments i que poguéssim debatre sobre els conceptes arquitectònics que aquesta obra posa sobre la taula. Som capaços de viure en un espai realment compartit i sense dividir? És interessant? Podem viure en espais on es moduli i es filtri la intimitat? Fins a on les cada cop més rigoroses exigències de confort tèrmic, acústic, etc. han de condicionar l’arquitectura? Com l’arquitectura pot actuar per refer ponts entre natura i persona en un món cada cop més hostil i entropitzat? Com la tecnologia pot ajudar a retornar l’arquitectura a una forma més essencial i primitiva mantenint uns nivells de confort d’acord amb els marcs normatius del s. XXI a Europa?
          Però bé, suposo que es tracta de donar la TEVA OPINIÓ raonada sobre RCR a partir de la burla, la ridiculització i els escarafalls.
          Et deuen calers i no paguen? Va, explica’ns d’on surt aquesta bilis.

          Reply
  • Dani December 26, 2013

    Molt interessant però de l’explicació em sorgeix una pregunta. La qüestió és si aquesta arquitectura que es constitueix per ser l’escenari de la vida de les persones no acaba per crear ambients impersonals i alienats. D’altra banda, val a dir que la idea de la intervenció és clara i manifesta en tots els detalls, com el de procurar uns perfils mínims que no afectin la continuitat del tancament de vidre. Però de cada gest un es pot preguntar si el resultat no és un ambient tan distingit que resulta impropi a l’usuari. Podria ser que la demanda del client fos aquesta i és vàlida igualment. Jo, en algun sentit, la trobo trista.

    Reply

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

Close
Close
Close