Potser a alguns de vosaltres us pot semblar una mica estrany que publiquem aquest reportatge en un blog d’arquitectura. Però cal entendre l’arquitectura en el seu sentit més ampli, que no és ni més ni menys que l’ofici que estudia i produeix àmbits on es desenvolupa la vida. I d’això n’hi ha, i molt en aquest llibre.
“La pell de la frontera” parla d’un lloc i d’un moment molt precís. És una fotografia d’un territori en un moment de canvi. Però una fotografia profunda, complexa, amb moltes més dimensions que les que caben en un paper.
El lloc és el territori de frontera entre Lleida i l’Aragó, a prop de Saidí, el poble on ha nascut l’autor i on va passar els seus anys d’infantesa. Un territori que viu del camp i on darrerament hi ha arribat una gran quantitat d’immigrants que fugen de la misèria dels seus llocs d’origen per caure en una altra misèria diferent i nova i que amb la seva arribada han transformat completament el paisatge del lloc que ocupen, tan físic com social.
El llibre fixa la imatge del moment que estem vivint, i mostra com tots aquests canvis estan afectant la vida dels habitants d’un lloc.
Ara i aquí. Hic et Nunc. Precisament el nom d’aquest blog.
Els textos del llibre s’acompanyen amb fotografies que il·lustren com tot aquest allau d’homes vinguts d’Algèria, Marroc, Guinea, Senegal, Ucraïna, Xina, etc s’organitzen amb mitjans molt precaris per viure. Les imatges mostren els esforços per construir un espai domèstic i mínimament confortable i retrata la vida d’aquests personatges, que paradoxalment no hi surten, convertint-se en un document colpidor que il·lustra la misèria de les seves vides.
Però el llibre també parla de nosaltres. De la impossibilitat de mirar aquests canvis que s’estan produint sense que ens afectin. Tota aquesta gent que arriba a aquest territori i transforma no tan sols el paisatge sinó també a la gent del poble amb la que conviu, que ja no podrà ser la mateixa.
Totes aquestes fotografies surten al llibre en mida petita, impreses en baixa qualitat, i a l’HIC ens ha semblat que pel seu valor documental una selecció mereixia ser publicada.
Aquestes unitats d’habitació tan precàries, mostren l’enginy que es desperta davant la necessitat i potser serveix per recordar que l’arquitectura no pot ser mai tan sols la recerca buida, i moltes vegades cega, de la bellesa i que davant aquestes situacions d’emergència que estem vivint que transformen el territori vital, els arquitectes hi hauríem de tenir un paper més important i transcendent.
Espero que us interessin tant com ens han interessat a nosaltres. Us recomanem que cliqueu a les imatges per veure-les en gran format.
