Aftermath, el projecte que ha de representar Catalunya a la Biennal d’Arquitectura de Venècia d’enguany, es concep com un projecte d’investigació sobre l’arquitectura en temps de la crisi que marca l’aquí i ara del moment sociopolític català i europeu.
Aftermath es centra en diverses intervencions exitoses (set) de mida i pressupost molt diferents que o bé s’han projectat o bé han estat posades en funcionament durant la crisi, fet que les ha marcat inevitablement malgrat que algunes d’elles hagin estat concebudes i projectades en moments previs a ella.
Aftermath resol i formalitza aquest procés mitjançant una exposició doble, una virtual i una física a la drassana que l’Institut Ramon Llull lloga a la Isola di San Pietro, exactament a mig camí entre el dos recintes on transcorreix la Biennal: els Jardins i l’Arsenal.
L’exhibició virtual constarà d’un webdoc interactiu que dóna veu als arquitectes i a alguns usuaris que expliquen cada una de les obres seleccionades des de la seva concepció fins a les reflexions conseqüents a la seva posada en funcionament (l’Aftermath que dóna títol a l’exhibició) passant pel processos de projecte i obra.
L’exhibició virtual subministra el coneixement suficient com per a entendre les diverses intervencions.
El pavelló, que es pot visitar amb les mans a la butxaca, presenta les instal·lacions transitòriament, a través de les accions que quotidianament realitzen els seus usuaris i habitants: la gent que s’ha apropiat d’elles. L’arquitectura no es descriu ni es presenta: s’usa i s’explica a través d’aquest ús.
El pavelló es resol omplint els quatre-cents metres quadrats de la seva superfície de vidres especials, molts d’ells corbats, proveïts per Cricursa, el nostre principal còmplice en aquesta aventura. Sobre aquestes superfícies de vidre les imatges floten com fantasmagories, evanescents, rebotant a les parets i al terra. Fugint de la pantalla. Els vidres es disposen formant instal·lacions individuals sense límits clars entre elles, impossibles de percebre’s en veritable magnitud. Solapades, de límits incerts. El visitant és, doncs, part activa del muntatge: decideix què vol veure, com ho vol veure, l’ordre, l’atenció al punt de vista. Les pantalles estan sovint enfrontades de manera que només poden ser vistes alhora en un angle estrany. Una vista frontal implica necessàriament que passin coses al darrere.
La banda sonora, composada pels sorolls presents als diversos edificis, unifica l’ambient i proveeix context per la visita. Que té en qui entri al pavelló el seu darrer muntador.
Les obres seleccionades són:
