En arquitectura, els pilars no són un problema.
I els arquitectes japonesos fa temps que ho tenen clar -només heu de fer un salt enrere en el blog i (re)descobrir la Naoshima Ferry Terminal, de SANAA, o el Kanagawa Institute of Technology Workshop, de Junya Ishigami o, senzillament, donar un cop d’ull a l’obra de Kazuo Shinohara (2G)-.
Ja fa dies us vaig parlar a classe d’aquesta casa de Jun Igarashi: el ‘bosc rectangular’. Una capsa lleugera i translúcida formada per 33 mòduls quadrats de 1820x1820mm2 cadascun -la matriu és de 3×11-, amb un porxo d’accés força tancat a sud (3×2 mòduls), una galeria de servei a nord (3×1 mòduls) i un únic gran espai central de 80m2 (3×8 mòduls) organitzat només per 3 mampares fixes de policarbonat, algunes cortines mòbils i, sobretot, pels 16 pilars de secció quadrada -quin espai!-. A fora, la façana, molt lleugera, combina tancaments de plàstic opacs i translúcids… i una única i inquietant balconera de vidre al bany.
Hem crescut, o ens han fet créixer, sota la dictadura de l’espai diàfan com a paradigma sine qua non de la ‘bona’ arquitectura contemporània. Als antípodes d’aquesta obsessió pels m3 buits -sovint molt buits- trobem obres excepcionals com aquesta casa-bosc de Jun Igarashi -una sort per anar trencant cadenes-.
[fascinat d’entrada pels dibuixos de les plantes de Jun Igarashi, lentament -sense pressa- he anat descobrint grans moments en les casetes d’aquest japonès; no us perdeu el seu llibre ‘Jun Igarashi. The construction of a state’ -una joia!]
