El primer va ser pensar en les persones. En els futurs habitants. L’edifici havia de contenir més d’un centenar d’habitatges de lloguer per a gent gran, d’una i de dues habitacions.
Vam pensar quines particularitats podia aportar a l’edifici la gent gran. La clau estava en com el viurien. Els imaginàvem cuidant plantes en testos de ceràmica, i imaginàvem l’efecte de conjunt de totes les plantes abocant-se per finestres i baranes. Els imaginàvem també asseguts prenent el sol, gaudint d’unes vistes, reunint-se per xerrar, comunicant-se a través de balcons… D’aquí va sorgir la idea de recórrer a àmplies terrasses orientades al sud i al paisatge. Després l’esglaonament -les terrasses en cascada- per donar el màxim de terrasses al major nombre d’habitatges.
El lloc afavoria a més aquesta opció. Disposàvem d’un solar en el límit construït de la ciutat de Sabadell que s’obria cap al sud donant a un immens parc i a unes magnífiques vistes panoràmiques cap a la serra de Collserola i el Tibidabo barceloní. Així mateix, el solar estava situat al final d’una franja urbana dedicada a equipaments que culminava amb el gran parc a l’extrem sud. Així que, per alleugerir la intervenció i alhora permetre una certa transparència entre els carrers del barri i el parc, es va decidir desdoblar el programa en dos blocs. Lliscant entre ells, arbres i parterres garantien la continuïtat del “buit”.
A part dels habitatges, també s’havien d’incloure espais comuns -tant interiors com exteriors-, un centre de dia (amb un saló polivalent-menjador, algunes aules, despatxos administratius i els respectius espais tècnics i de servei) així com un aparcament.
L’escalonament, convertit en el principal leitmotiv del projecte, es resoldria a diversos nivells: Tipològicament, combinant -els uns damunt dels altres- habitatges amb terrassa d’una i de dues habitacions. Estructuralment, recorrent a senzills estintolaments amb pilars metàl·lics en una estructura d’altra banda de pilars de formigó i forjats reticulars. A nivell de les instal·lacions, inserint un acurat sistema de conductes inclinats a l’interior dels murs de doble fulla ceràmica que limitarien les terrasses dels habitatges.
Constructivament, s’ha procurat en tot moment recórrer al mínim nombre de solucions i materials diferents possible, així com a la prefabricació estandarditzada sempre que ha estat possible, i que tot això possibilités un equilibri en els costos d’acord amb la condició d’habitatge públic. Alhora, s’han utilitzat recursos tradicionals per garantir un confort òptim per als habitatges; ventilació creuada, ràfecs, porxos i balcons per protecció solar, color clar en façanes, cobertes ventilades, bons aïllaments, etc.
2 Comments
Ciudad Blanca en Alcudia, Mallorca, F.J. Saenz de Oiza, brillante referencia. No todo vale para cualquier sitio. En este caso lo considero acertado.
El primer dia que vaig passar per l’obra fa un piló d’anys em vaig quedar horroritzat…
però poc a poc l’obra va anar prenent forma i a mesura que avançava m’agradava més i més, com passava gairebé a diari puc dir que he fet com els jubilats i he fet més visites d’obra que ningú…
us edifici que acaba la ciutat…
el resultat final el trobo encertadíssim, és més, m’agradaria viure-hi, trobo la solució estimulant i encertada pensant en els seus usuaris d’avançada edat als qui agrada viure tant a dins com a fòra de l’habitatge…
espero que quan m’arribi l’edat em donin l’oportunitat d’anar a viure-hi!!!!