Barbacoa House en tres escenas
Escena 1
[Una pareja de edad avanzada, y muy bien avenida, discuten qué árboles plantar, y dónde, en el jardín de su segunda residencia: una casita aislada de una sola planta, con una barbacoa tan grande como su salóncomedor. Es invierno y la casa sigue con el encofrado del techo.]
Ella: Un ciprés. Ese es el árbol que toda masía catalana tiene en su entrada. Ahí es donde lo vamos a plantar: así nos lo encontraremos nada más subir de la calle y nos dará la bienvenida.
Él: ¡Ché! ¿Sos tarada? Los cipreses recuerdan a los cementerios. Por cierto, ahí es donde acabaremos pronto si no nos decidimos de una vez. Anda, sígueme hasta la barbacoa… ¿Viste? ¡Aquí! En esta esquinita de la terraza plantaría yo un auténtico quebracho. Y no porque sea el árbol nacional de mi querida patria.
Ella: ¿Ése que tenía tu madre en su patio de Buenos Aires? ¿El que tiene espinas en las ramas? ¡Ni soñarlo! Mis nietos treparían y se pincharían.
Él: ¡No me seas boluda! ¿Vos sabés lo bien que irá ahí, en verano, mientras estaremos degustando mis asados?
Ella: ¡Qué va! Mira, vente para acá. (Se dirigen hacia el jardín delantero). Aquí delante plantaría yo tres pinos, como los del vecino, pero formando un triángulo. Así tendríamos sombra asegurada.
Él: ¿Y vos por qué querés tres?
Ella: (Imitando su acento) ¡Sos un pendejo! Tienen que ser tres para poder colgar las hamacas.
Él: ¡¿Hamacas?! Pero si ya no tenemos edad para columpiarnos.
Ella: ¡Tonto! Pues bien que me columpiaste la otra vez, ahí, entre los andamios…
Escena 2
[Él prepara un asado para los nietos de ella. Es primavera y a la obra solo le faltan los cristales para que esté terminada.]
Él: Hay que ver con los changos estos, no les gustan ni las mollejas, ni la entraña, ni los chinchulines, ni la tripa. Ellos solo la morcilla catalana y las hamburguesas. ¡Hermosa!, ¿me alcanzas las viandas que compramos en la Boquería?
Ella: Es claro que sí, ¡gaucho mío!
Él: Mientras tanto, voy a preparar la parrilla y a por más leña. Ahorita regreso. (Se va detrás del muro de la barbacoa y se le oye en off). ¿Sabés? el secreto de un buen asado está en las brasas, para que se haga a fuego lento.
Ella: Claro, claro… Y por cierto, ¿cuándo quedaste con el jardinero que vendría a plantar los árboles?
Él: ¡Vos sabrás! El boludo dijo que llamaría directamente a la señora de la casa. (Susurra para sí mismo). Por interés baila el mono.
Ella. Cariñito, los niños están al caer. Voy poniendo la mesa aquí dentro.
Él: ¿Pero vos no querés comer fuera?
Ella: Demasiado sol. ¿Si al menos hubiéramos plantado ya tu quebracho? (Él regresa por la esquina de la barbacoa).
Él: Sos pesadita… Pues voy a preparar ya el chimichurri, que esos pendejos bien que se lo comen, a cucharadas.
Escena 3
[Una tarde de verano calurosa, la pareja se dispone a echarse una siesta, tras una paella que hizo él para celebrar el estreno de la casa. Allí pasarán todo el verano.]
Él: ¿Preparo mate?
Ella: ¡Pero qué manía con las hierbas esas! 40 grados a la sombra y tú, ¿quieres mate?
Él: Con vos, bajo estos pinos bellísimos, disfrutando de estas vistas, en la hamaca,… no hay mejor momento. Si por vos fuese, ni mate, ni dormitorio, ni baño…
Ella: ¡Hombre!, es que la idea inicial fue aprovechar mi solar solo como lugar para preparar tus asados. Y luego… “que si un pequeño lavabo. Que si ya que estamos, porque no una cocinita para preparar otros ágapes”. Y así, hasta añadir otra habitación, para los invitados, y un salón-comedor. ¡Vamos, menuda labia que…!
Él: Pero si al final la casita solo tiene un muro, de esa no-se-que-arcilla, que ni la pintamos porque el arquitecto se empeñó en que así era más económico. Y luego, un suelo y un techo de hormigón y ya está. Más barata y sencilla imposible. ¿Vos escogiste al pibe ese, no?
Ella: Sí. Y menos mal que siempre acabo eligiendo yo. A ver qué harías tú debajo del quebracho ese. “Si no hi ha arbre millor que un pi mediterrani, home!”.
Él: ¿Vos sos o te hacés la…?
[Telón]
11 Comments
Malo, sin mas….
El Jan és un pesat, però per un cop a la vida hi estic mig d’acord. Aquest projecte bastant banal, pura estètica, i el text que acompanya les fotos és l’extrem del populisme de tercera que ha envaït les escoles d’arquitectura.
Eh, Pepe, el pròxim cop fes servir materials pobres si et dóna la gana, però mira’t una mica la planta, joder.
Com es rural…es guai
“a” no intentis justificar… allò injustificable.
Només pensar que en el futur immediat l’arquitectura catalana acabi derivant en un conglomerat de projectes amb aparença d’obres deixades a mig fer, sense revestiments, amb rodons del 15 fent de baranes i tanques, amb ús i abús del formigó vist (tenint en compte quina bírria de formigó vist fan els encofradors d’aquest país… que sembla que hi ha qui es pensi que això és el Japó o Suïssa), etc. i a sobre contrastar tota aquesta plàsticament esperpèntica arquitectura pseudo-arte-povera amb mobiliari de Jacobsen com en aquesta casa (o la ja sobreexposada cadira papallona de n’Antoni Bonet en d’altres casetes) així com amb lluminàries d’envoltoris ben brillants que apareixen enmig d’un edifici que sembla abandonat, a hom li afaga tremolor de cames i se n’adona que l’arquitectura catalana està derivant cap a una d’aquelles fases que li agafen de tant en tant de maniqueisme barat, de rèpliques insubstancials que es pretenen justificades a base d’un discurs retòric –la crisi! l’arquitectura social! o la frase més imbècil de totes i que es repeteix com un mantra sectari sense que aparentment ningú se n’adoni de com n’és de retòricament absurda: “hem de retornar l’arquitectura a la gent!” [sic]– que no s’aguanta per enlloc. I que a sobre donin premis FAD a aquest desastre o que se’ls porti a Venècia i se’ls presenti com si fos quelcom aprofitable, ja és per apretar a córrer. Ja és ben bé que l’arquitectura post-icònica s’ha convertit en un petit reguitzell de “modes” plàstiques ridícula: es copien mals exemples i es reprodueixen com si fos una plaga. D’aquí a 15-20 anys, quan els rodons del 15 estiguin del tot rovellats, el formigó vist estigui fet un fàstic i les parets de gero vist facin literalment angúnia, la gent mirarà aquest reguitzell d’obres amb la mateixa displicència –i astorament– amb què encara avui dia ens mirem les obres reaccionàries del Noucentisme (les de Goday, per exemple, però encara més les mones de pasqua de Bona o Cendoya), i aleshores hom entendrà que l’iconicisme de finals dels 1990s i principis dels 2000s que es volia superar era, en realitat, bestialment superior (en termes arquitectònics) a aquesta fase de reaccionarisme barat de brutalisme maniqueu, de brutalisme d’oferta de supermercat, de brutalisme de marca blanca, de brutalisme d’un Peter Smithson de Mercadona. Per si algú no se n’havia adonat –la història sempre s’acaba repetint– estem reproduïnt el cànon acció-reacció Modernisme-Noucentisme (on el Modernisme del XIX és l’Iconicisme de fa una dècada). Afortunadament el millor està per venir: quan el pèndol torni a bascular cap a alguna cosa interessant, un cop passat aquest Noucentisme-povera-brutalista horrorós en versió segle XXI (el conseller Mascarell l’anomena “Deucentisme”), arribarà, per fi, l’equivalent del racionalisme del XX en versió XXI, racionalisme (o el què sigui) que ningú sap encara com serà però que no fa falta cap bola de cristall per endevinar que serà molt millor que aquest desastre en el que estem vivint — i del qual aquesta casa n’és un exemple sinó paradigmàtic, sí que ben significatiu.
Totalment d’acord!
Sense contradir-te, però no crec convenient incloure totes les obres d’una estètica similar dins del mateix sac. L’obra guanyadora del FAD de l’estudi del Toni Gironès neix d’una sensibilitat alternativa, i molt encertada, al concepte d’edifici rural icònic, amés, la generositat amb el Seró és exemplar, per no parlar de la delicadesa dels detalls constructius i el sistema de climatització.
“a” et refereixes a la sensibilitat i delicadesa de fer treballar el “gero” girat, en contra del seu disseny estructural a compressió?
És un exemple bastant aclaridor del que bé diu en Jan.
Home, si per tenir el gero girat i vist als quatre envanets interiors que hi ha (només dóna a l’exterior sota la rampa d’accés a la coberta/prolongació de la plaça i als lluernaris) ha de morir el projecte potser és que estem sent un tant reduccionistes… No per ser rural, en aquest cas, és “guai”, sinó que el fet d’haver encarat el projecte sense prejudicis i sent capaç de funcionar amb el context estètic real del camp actual (construccions prefabricades) i ajustant-se al pressupost (les cadires les han comprat a l’IKEA, si no recordo malament. Es una anècdota, ni millor ni pitjor, just amb qui paga). Tot i això coincideixo en que el moviment reaccionari existeix i que hi ha autèntics desastres, com el d’aquesta entrada, dignes del debat i que sobreviuen només per l’estètica comentada. Intentem, però, no generalitzar, que hi ha altres projectes d’una gran intensitat i que sí valen la pena.
Que no, que no, que el pots posar amb tota la tranquil.litat del món dins del mateix sac que el d’aquesta entrada.
Em sembla que el problema de fons és què entens tu (i, de pas, què entenem cadascún de nosaltres i, encara més de pas, què entenen certs projectistes) per “gran intensitat” i com mesures aital paràmetre. I molt em temo que si comencem a discutir i a desenvolupar el susdit paràmetre entrarem en el relliscós terreny de la literatura barata (a estones, baratíssima) que hom pot llegir en el 99% de memòries justificatives de projectes contemporanis d’arquitectura. Jo només em limito a constatar que el moment que vivim és MOLT birriós. L’arquitectura catalana contemporània està en un moment MOLT baix. I no només pel què fa a la ràtio d’arquitectes a l’atur –fet, ja de per sí, prou dramàtic– sinó també per la desaparció quasi absoluta de projectistes talentosos i, per si això no fos poc, la desaparció quasi absoluta d’intel·lectuals i teòrics que diguin alguna cosa aprofitable, que (ens) orientin al personal cap a pastures més verdes… No tenim res, estem al desert. Qui hi ha en aquest país que valgui la pena ara mateix? … Això és tot (la part bona és que el desert no és etern i algun dia en sortirem… però de moment només tenim quilòmetres i quilòmetres de dunes per endavant).