Enric Massip En Memòria de l’Albert Illescas(1940-2011)

A vegades se’ns presenta la rara oportunitat de conèixer una persona que, sovint sense que ella s’ho proposi, ens influirà per sempre convertint-se en un punt de referència. Això ens ha passat a molts dels que hem conegut, tractat i estimat l’Albert Illescas. La seva radical independència de criteri, la seva generositat intel·lectual, la seva capacitat per relacionar molts coneixements diversos, la seva passió per tantes coses, són qualitats de l’Albert que en fan un model de comportament per als que l’hem tingut a prop. I per damunt d’aquestes, la seva simpatia, la seva bonhomia i la seva visió lluminosa de l’existència, que se superposaven insòlitament a un lúcid escepticisme fonamental respecte tantes coses humanes.  
Com a arquitecte ens ha deixat algunes obres que malgrat ser de diferents èpoques i en llocs diversos tenen totes una vigència natural, atàvica i modèlica, perquè estan pensades per a les persones. La seva casa a Eivissa, en la zona desenvolupada als anys 60 pel seu pare Sixte, en Josep Lluís Sert i el Germà Rodríguez-Arias, els tres amics fundacionals del GATCPAC, més que una residència és una exemplar manera de col·locar-se entre els pins que ja hi eren, sense fer nosa, vivint el lloc en simbiosi amb ells. O la seva casa de Monells, on va assajar en diferents temps vàries maneres de fer l’interior a l’exterior i viceversa, cercant un altre cop una manera de posar-se al món que no fos depenent de les modes, sinó dels modes.

Els darrers anys va minvar la seva dedicació als projectes i es va dedicar a l’arquitectura escrivint. Va començar amb el llarg i sinuós procés de redacció de la magnífica monografia sobre el seu pare, que li va suposar, com ell mateix explicava, un treball intel·lectual però que va ser sobretot un treball emocional, gairebé de reconciliació filial. És un treball d’un rigor acadèmic i qualitat narrativa i documental impecables i delinea perfectament l’obra i la figura del Sixte Illescas. Però, sobretot, el resultat és tan Albert que jo diria que és el millor retrat que ens ha deixat de si mateix, perquè reuneix tendresa, ironia, saber i lucidesa.  
El lloc on van brillar totes les seves qualitats, el seu ecosistema natural, va ser l’escola d’arquitectura. Des d’allí va tenir, potser a desgrat seu com deia al principi, una gran influència sobre moltes generacions d’estudiants. Les seves classes no deixaven ningú indiferent, i obligaven tothom a una reflexió personal sobre la seva feina que les feia molt intenses. S’hi deixava literalment la pell, i exigia que els alumnes també ho fessin. La seva empatia natural feia que pogués dir les veritats més dures sobre el teu projecte amb un renec monumental i que t’ho prenguessis rient. Era tan divertit que a vegades penso que utilitzava l’humor per a què no destaqués massa l’enorme bagatge cultural que tenia. Però la seva qualitat principal era el profund respecte que sentia per tothom, més enllà de les formes convencionals, que mai li van importar un rave.  
L’escola era una part molt important de la seva vida personal i professional. Però l’escola que importa de debò: la dels alumnes, la de les classes i conferències, la dels viatges amb els estudiants. Ell va ser molt generós amb l’escola, va donar el millor de si mateix, va organitzar seminaris i publicacions sense tenir-ne obligació. Però l’escola va ser molt gasiva amb ell i no el va tractar com es mereixia, potser pel seu posat indòmit i informal. Va haver de lluitar molt per fer el que volia fer, i se’n dolia. Però el contacte amb els alumnes el feia oblidar tots els neguits i li donava ànims per anar seguint.  
Jo vaig ser primer alumne seu, després company els anys que vam donar classes plegats, i molt des del principi amic molt orgullós de ser-ho. Va ser un privilegi compartir amb ell tantes estones, poder discutir de tants assumptes, riure’ns de tants d’altres. Bescanviar descobertes, vins, llibres, restaurants. Vaig poder aprendre d’ell moltes, moltes coses, i en aquests moments desoladors no puc deixar de pensar en totes aquelles que ja no em podrà explicar. Però la seva pèrdua és sobretot la d’una actitud vital, honesta i apassionada, inconformista i joiosa, una actitud modèlica en tantes coses, una pedra de toc per saber si ho estem fent bé. Com deies sempre, Albert: Salut, company!