Article publicat al diari ARA el dimarts 11 de Gener de 2011 amb el nom “El nou ordre urbà de recursos limitats”
El món no tornarà a ser mai més el mateix.
Estem immersos en un període de canvis que la falta de perspectiva no ens permet veure amb prou claredat. Fenòmens com internet, la globalització i el convenciment que els recursos energètics en què hem basat el nostre benestar no són eterns estan fent aflorar noves sensibilitats en una societat que demana canvis a tots els nivells. La crisi econòmica no és més que un dels símptomes de totes aquestes transformacions que donaran lloc a un nou ordre de valors i prioritats. És possible que estiguem vivint, sense adonar-nos-en, el començament d’una transformació social tan important com la que va significar la Revolució Industrial.
Si l’arquitectura sempre ha volgut ser el reflex de la societat en què viu, caldria preguntar-se com l’afectaran tots aquests canvis i com es transformarà per adaptar-se a aquests nous requeriments. Alguns estudis europeus fa temps que ja han detectat aquesta necessitat i treballen en aquesta línia. L’estudi Lacaton Vassal, per exemple, va revolucionar el panorama arquitectònic amb el projecte d’una petita plaça a Bordeus en què, davant l’encàrrec d’un redisseny, van respondre renunciant a refer la plaça i proposant, en canvi, utilitzar el pressupost assignat al seu manteniment al llarg dels anys.
En la mateixa línia anava la proposta de Peter Zumthor per al pavelló suís a l’exposició de Hannover 2000, en què va construir un laberint de fustes apilades que, quan es va acabar l’esdeveniment, van ser venudes com a fusta per a la construcció. Tota una declaració de principis i un contrast amb els pavellons veïns. Aquests dos exemples no són més que una mostra que alguna cosa important està canviant en l’arquitectura, i caldrà seguir aquestes tendències amb molt d’interès.
Totes aquestes experiències ens ensenyen un camí que pot ser molt útil a l’hora de plantejar quins seran els reptes de futur en el disseny de la nostra ciutat. Queda clar que l’austeritat i la sostenibilitat seran fonamentals. Els projectes de formalització extravagant i pressupost desorbitat que eren capaços de convertir-se en noves icones ciutadanes ja no tan sols no seran necessaris, sinó que molt probablement seran rebutjats per inoportuns. Potser és el moment d’apostar fort per la gestió de la ciutat construïda, el reciclatge, més que no pas per ampliar-la. Pensar en propostes enginyoses per aprofitar no tan sols els edificis sense ús sinó també l’ampli volum d’habitatges i locals buits, que contrasta enormement amb la dificultat d’accedir a l’habitatge per part de certs col·lectius, pot ser una de les línies de treball.
Altres fenòmens com la immigració arribada en els darrers anys obligarà també a pensar una estratègia d’integració d’aquests grups per tal de no arribar a situacions de conflicte, mirant d’aprendre dels errors dels nostres veïns. El disseny urbà pot tornar a ser molt útil, pot construir espais públics i equipaments que esdevinguin punts de trobada per tal d’evitar els guetos i la sensació d’abandó. En aquest sentit, actuacions de buidat i d’acupuntura urbana que ja s’han assajat amb èxit a la ciutat tornaran a ser prioritaris.
Però tot això no tindrà èxit si no som capaços d’entendre, a l’hora d’establir els objectius de futur, la condició contradictòria de Barcelona, que vol esdevenir global sense deixar de ser local. Volem pertànyer a una gran metròpoli capaç de competir amb les grans ciutats europees (àrea metropolitana, tren d’alta velocitat o la gestió de l’aeroport) sense perdre la qualitat de vida associada al barri, la plaça i el carrer. Cal tenir-ho en compte per entendre un cert rebuig a polítiques que volen garantir la gran ciutat que volem ser (de turisme o negocis) però que posen en crisi la utilització de l’espai públic, base del nostre model de ciutat. Ha de ser possible equilibrar els grans projectes amb actuacions precises als barris que impulsin el comerç de proximitat, les terrasses i la utilització ordenada de l’espai públic.
Això, en definitiva, és el que farà gran la nostra ciutat.
