Carles Martí Arís Sobre l´artista i l´artesà….

“…Plantejat en aquets termes, el llibre ens invita a pendre posicions en un debat més ampli i que ve de molt lluny. Podriem definir-lo amb aquesta disyuntiva: fer arquitectura és un treball més propi de l’artista o bé es correspon més a la feina del l’artesà? Optem per l’Architekt (revestit per l’aure trascendental de la Composició) o bé pel Baumeister (el mestre d’obres, més terrenal, que té com a eina básica la Construcció? 
Tradicionalment ha quedat fixada una jerarquia entre els dos termes que aquí es confrontan, de manera que el primer terme és l’important i el segon terme el subsidiari. Per aixó l’artista sempre ha estat més ben considerat que l’artesà, i en consecuencia, la Composició ha estat vista com una categoría més elevada i més digne que la Construcció.
Però l’experiencia de la cultura moderna ha obert alguna que altra escletja en aquesta interpretació. D’una banda els arquitectes radicals, en la linia, per entendrens, d’un Hannes Meyer o d’un Mart Stam, questionen obertament que l’arquitectura tingui res a veure amb l’art i, per tant, que la composició tingui res a veure amb el projecte.
(Recordem la famosa frase de Hannes Meyer en el seu manifest  Bauen (Construir), de 1925: Todas las cosas de este mundo son el producto de la fórmula función por economía. Ninguna de estas cosas es una obra de arte. Todo arte es una composición y por dicha razón no posee una utilidad particular. Toda vida es función y por lo tanto no es artística. La idea de la “composición de un puerto marítimo” nos parece absurda. (H. Meyer)
D’altra banda arquitectes com Adolf Loos o en un altre registre Heinrich Tessenow, donen el máxim relleu al paper del artesà en el procès de projecte. Només cal pensar en el breu text de Adolf  Loos titulat El maestro talabartero en el qual un artesà que realitza bones cadires per montar es interpelat per un arquitecte de la Sezession que li demana el mateix que reclama a tots els seus estudiants: que incorpori la fantasía, es a dir l’art, al disseny del seu objecte. L’artesà, fa una llarga serie de provatures i reflexions avans d’acostarse un altre cop a l’arquitecte i, després d’estudiar amb atenció els dibuixos dels seus estudiants, li fa la seguent declaració: “Senyor professor, si jo en sabés tan poc com vosté de caballs i d’anar a caball, de la pell, del cuir i de com treballarlos, jo també tindria fantasia”.
Tot aixó em porta a un altre llibre que estic llegint aquets dies. Es titula “El artesano”, l’autor és Richard Sennett i ha estat editat en castellà recentment per Anagrama. El tema de fons prové de la malfiança de Sennett envers la contraposició que moltes veus filosófiques han propossat entre el Homo Faber i el Animal Laborans, o sigui, entre el home que pensa i el home que fa, atorgant al primer un reconeixement de superioritat envers el segon.
 Aquesta pretesa superioritat del pensament (que es vol sempre pur i desinteresat) sobre la acció (que es prejutja con irreflexiva i barroera) té, sens dubte, un fonament d’ordre sociològic, lligat a l’intent de mantenir certs privilegis per part de les clases socials dominants, i trova en el punt de vista historicista el seu millor advocat defensor.
Sennett ho expresa així: “La historia ha trazado falsas líneas divisorias entre práctica y teoría, técnica y expresión, artesano y artista, productor y ususario; la sociedad moderna padece esa herencia histórica”. El punt més significatiu del discurs de Sennett és, precisament, la seva afirmació de que el Animal laborans també pensa , i que ho fa a partir d’aquesta extraordinaria capacitat humana que en diem “la conexió entre el cervell i la má”. (Un tema, per cert, molt ben desenvolupat per l’Antoni Ubach en el seu texte titolat “Proyectar es pensar, mirar y dibujar. La mente, la vista, la mano” publicat en el llibre que estem comentan).
Resonen, en aquest titol, les paraules que Livio Vacchini va  pronunciar, ara farà dos anys, en aquesta mateixa sala, quan deia:
“La experiencia práctica es la única fuente de nuestro saber. Sólo sé lo que sé hacer. Sólo el hacer me da certeza”.
Aquesta revisió dels vincles jerarquics entre teoría i práctica té, evidentment, unes implicacions inmediates en la didáctica del projecte. Tractaré d’analitzar-les molt esquemàticament per acabar la meva intervenció.  
“(El término) Artesanía designa un impulso humano duradero y básico, el deseo de realizar bien una tarea, sin más”. Aquesta és la definició de l’artesania que en fa Richard Sennett. D’ella s’en poden derivar una serie de corolaris. Un dels mes importants és l’afirmació de que aquesta es la tasca que li pertoca dur a terme a una escola d’arquitectura: posar les condicions adequades perque els estudiants aprenguin a canalitzar l’impuls natural de fer bé les coses. A partir d’aquí es pot arribar tant lluny com calgui. Però és important tenir molt clar el valor d’aquest principi.
Tornem per un moment a la disyuntiva entre Construcció i Composició. Si pensem en els Mestres de l’arquitectura moderna, veurem que la seva estrategia consisteix en fer coincidir la idea de construcción amb l’idea de  composició fins al punt de que ambdues resultin indestriables. Aquest és el sentit que, per un Le Corbusier o per un Mies van der Rohe, té parlar de  Arquitectura com a Construcció formal. Es una manera de neutralitzar la Composició però també d’atribuir a la Construcció uns valors que no la limitin a les questions tecniques i estrictament materials.
És, també, una forma de expresar que la missió de l’escola no és la de formar artistas. Pot ser n’hi hagi algun a les nostres aules o, fins i tot, als nostres departaments. Si es així, no requereix de l’escola. Mes aviat es l’escola la que el necessita com a oritzó, com a referència. El que en quansevol cas necessitem de forma imperiosa, tant a l’Escola com a la professió, és la presencia d’artesans, o sigui de gent que tingui la voluntat de fer les coses bé, sensa més, al marge de quines siguin aquestes coses…”