| Carles Esquerra
| 2014 | PFC | ETSALS
| professors: J. Ferrando, R. Terrades, N. Martí, M. Adroer

 

 

 

El projecte, situat a les afores del casc antic de Palamós és un punt important dins el teixit urbà de la ciutat ja que efectua de ròtula entre el propi casc antic, l’eixample del s XIX i el barri de les pites. Aquest últim, històricament sempre ha estat molt mal comunicat degut a la petjada que han deixat les antigues industries sureres en la ciutat, fent que quedés al marge del creixement d’aquesta.

Palamós és una ciutat d’origen medieval, es poden trobar evidencies d’aquest origen en el mur de la part posterior de la parcela, com la traça de l’antiga muralla enderrocada l’any 1700 per les tropes franceses, la voluntat en tot moment és la de identificar aquestes restes i oferir-les a la ciutat. Dins la ciutat medieval l’organització dels espais lliures era a través d’eixos que s’anaven retranquejant, creant eixamplaments en front d’edificis importants. Aquests espais s’entenen com un buidat dins la trama urbana de la ciutat.

Per altre banda trobem l’eixample nord, l’element que el caracteritza es el racionalisme amb el que està traçat, els carrers ortogonals, rectes i sense elements entrant o sortints es diferencien enormement dels carrers del casc antic, on la sinuositat, els retranquejos i les formes orgàniques en les illes formen part de la trama urbana. Aquests elements però si que existeixen dins l’eixample nord si estem disposats a buscar-los, i es que, si la façana que dona a carrer consta de una ordenació de vial que converteix el carrer en un espai dinàmic, la part posterior de l’edifici es totalment contrària, generant volums entrants o sortints, ombres que es projecten unes sobre les altres, cases que es reculen per permetre un pati més ample i un major assoleig… la riquesa d’aquests espais proporciona zones més calmades i privades que les de fora l’illa.

Existeixen particularitats en algunes illes com es el fet que alguns d’aquests espais no són privats sinó que són accessibles des de fora el carrer generant un seguit de racons urbans que ràpidament s’omplen de gent, aquests indrets disposen de la vida dels espais públics i de la privacitat i la contenció que gaudeixen els espais privats, aquests racons tenen un caràcter que permet que siguin un cultiu de ciutadania i de cultura, són els espais necessaris on la gent es reuneix en un ambient privat per gaudir de la ciutat.

Donada la gran importància de la muralla en el projecte es va optar per deixar-la respirar, entendre que és un element present en el projecte però al qual es respecta mantenint-hi una distància prudencial, un espai que acompanya el mur al llarg de tot el seu recorregut des del carrer Salvador Albert i Pey fins a la cota superior, al carrer Terç de Napolitans, fent que adopti, en part, una funció de passatge.

 

 

El mur passa a ser un guia, un acompanyant que ens porta desde el centre de Palamós fins a una gran esplanada amb vistes privilegiades al mar, des de una cota inferior a una superior, s’entén aquest espai lliure com a camí, com un canvi progressiu, no com el salt abrupte que és actualment. És per això que s’opta per un sol pla continu que fa pujada salvant un desnivell de fins a sis metres en comptes d’uns aterrassaments, la idea és la de continuïtat, què aquell espai passa a ser un carrer que buida l’interior d’una illa per comunicar dues parts de la ciutat, fins ara molt mal comunicades. La parcel•la, tal com està actualment suposa una barrera dins de l’entramat viari de la ciutat, el fet de tenir dos grans industries en aquest sector de la ciutat ha fet que molts dels carrers quedessin tallats en arribar allà i que per tant existís una manca de comunicació entre uns barris que estan un al costat de l’altre.

Aquest espai lliure juga amb el fet d’ampliar-se i estrangular-se segons les necessitats del programa i de l’espai, creant un seguit d’espais protegits, quasi amagats de la vista de la gent que passa pel carrer, i que per tant gaudeixen d’una privacitat i d’una proximitat enorme. Aquest ambient de relaxació i privacitat permet que el centre cultural pugui bolcar-se vers aquest espai lliure permetent als seus usuaris realitzar activitats a fora i convertint aquest espai lliure en un element de programa a la mateixa altura que les peces de programa interiors.

 

 

 

Aquesta idea porta a interpretar la façana interior de l’edifici com si de les façanes d’un poble es tractessin on la gent treu la cadira a fora el carrer per veure passar la gent o per compartir experiències amb els veïns, el projecte vol viure d’aquest espai i de les relacions que ofereix, buscant sempre el que és autòcton i quotidià per emfatitzar aquesta sensació de pertànyer a un lloc.

Des del moment en que l’activitat a l’exterior del centre cultural té tanta importància com l’activitat realitzada a dintre, comença a prendre gran importància l’element que realitza aquesta transició.

Al llarg del projecte s’ha estat parlant de murs en tot moment, des de el mur de la part posterior de la parcel•la, la muralla, o les cases de poble o de cos, ambdues amb estructura muraria, el projecte pretén aquesta immersió en un llenguatge autòcton utilitzant tècniques i materials coneguts i quotidians per generar formes noves de veure els espais. És per això que es planteja un mur com a element de transició interior-exterior en una doble dualitat respecte a el mur que fa la muralla i el mur que genera la façana alineada a carrer. La muralla i el mur generen i un espai continu que s’eixampla i s’estreny creant diferents espais programàtics a l’aire lliure, mentre que el mur i la façana generen un espai continu que s’eixampla i s’estreny creant espais de programa coberts.

Degut a que l’edifici mira constantment cap a dins del solar, els accesos a les diferents parts de programa s’originen des de aquest espai semiprivat fent que l’accés principal del projecte sigui el propi espai lliure.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El projecte busca la creació de nous espais mitjançant tècniques i materials cuotidians per oferir així una sensació de domesticitat i calidesa a l’ocupant del recinte.

Els materials utilitzats son el totxo massis, utilitzat en els murs de carrega d l’edifici, que en les parts interiors esta pintat de blanc i a la part de dins el mur esta vist amb la seva tonalitat vermellosa oferint així diferent caracter a cada una de les sales, el totxo permét jugar amb la separació de les seves peces permetent així jugar amb les textures i les ombres que produeixen i permetén més o menys entrada de llum segons la necesitat de l’espai. El totxo es inclús utilitzat en certs espais com a paviment.

La fusta és un altre element important ja que el ritme de bigues de fusta de gran cantell que creua les sales li dona una gran notorietat, aquesta fusta combina amb a fusta del paviment i resalta amb el blanc de les parets creant així la sensació de un espai més ampli. La fusta de les bigues es de avet, mentre que la del paviment es fusta de roure americà.

L’estructura del projecte és clarament muraria, amb murs caputxíns d’obra ceràmica. El mur de càrrega s’alleugereix en alguns punts permetent l’existència de gelosies ceràmiques que sempre tenen un recolzament mínim garantit de 2/3 per permetre el descens de càrregues adequat.

Pel que fa als forjats es distingeixen clarament dues tipologies, una d’elles és una llosa massissa de formigó per així absorbir les geometries irregulars de l’espai que queda a l’interior del mur. Aquest forjat de formigó unifica les dues cares del mur central fent que treballi com una sola peça que dona rigidesa a tota l’estructura. L’altre forjat consta d’una estructura de bigues de fusta laminada amb un taulell de fusta contralaminada.

Després de fer un anàlisi de l’entorn es veu com les cobertes del nucli antic de Palamós presenten un seguit de similituds de materials i característiques. Per una banda tenim les cobertes inclinades, generalment a dos aigües tot i que també a una, de teula àrab que tiren aigües cap a l’interior de la parcel•la o cap a l’interior i carrer a la vegada. Per altra banda trobem terrasses situades a coberta les quals solen ser utilitzades com a solàrium o com a lloc de descans, la coberta catalana sol ser la més present tot i que també hi han construccions més modernes que utilitzen cobertes invertides.

És per això que el projecte buscant sempre la utilització de materials i tècniques existents en el lloc proposa un seguit de cobertes a una aigua que tiren aigües cap a l’interior de l’edifici, a mode d’impluvi, la diferencia de longitud de la coberta i els diferents pendents que adopta generen en la coberta un seguit de retranquejos que són visibles a la façana i que ajuden a fragmentar el volum Per altra banda, la part que pertanyeria al mur és una coberta plana, de manera que s’hi poden col•locar les maquines per a climatització i altres elements de les instal•lacions