Artículo de Llàtzer Moix, publicado en el suplemento CULTURAS de la Vanguardia, 18/05/11
La cosecha arquitectónica barcelonesa de los años 80 fue excelente y heterogénea. Incluyó frutos sorprendentes –la plaza de los Països Catalans (Viaplana/Piñón)–, maduros –la ampliación de la Escuela de Arquitectura (Coderch)– y en su justo punto –el Velódromo de Horta (Bonell/Rius)–. Luego llegó la transformación ante los JJ.OO. del 92, abierta ya a profesionales con nuevas inquietudes –Miralles, Bru…– y a autores extranjeros. En su conjunto, dicha operación reportó a la ciudad un sonoro aplauso internacional.
Pese a la variedad de criterios que se expresaron en aquellos años, el colectivo arquitectónico estaba muy cohesionado. La figura de Oriol Bohigas, hegemónica en ámbitos como el teórico, el profesional, el universitario, el municipal o el editorial, era dominante en la arquitectura barcelonesa y, por extensión, en la catalana. Resultaba imprudente actuar fuera de su tutela: coloquialmente se hablaba del gremio local como la Familia Bohigas.
Han pasado casi veinte años desde que se esbozó aquel esquema, como tal impreciso, pero en lo esencial veraz. Veinte años en los que se ha ido diluyendo o desvirtuando el modelo Barcelona de actuación arquitectónica y urbana. Veinte años en los que con frecuencia se ha confiado más en el talento del star system foráneo que en el de la reputada escuela local, cuyos cachorros bracean hoy para remontar el torrente de una crisis que arrastra y desfigura la profesión. Veinte años, en suma, que han revolucionado el mapa de nuestra sociedad arquitectónica, de sus ideas y poderes. ¿Cómo se estructura ahora dicha sociedad? ¿Quiénes son sus profesionales de referencia, los que han construido más y mejor, los más conectados e influyentes? ¿Cuáles son las corrientes y plataformas emergentes? ¿Qué ideas prevalecerán si el domingo CiU arrebata la alcaldía de Barcelona al PSC, que la controla desde abril de 1979, cuando Narcís Serra se hizo con ella?
Si parece que hoy reina una cierta "paz social" entre estudiantes y profesores, e incluso se respira camaradería con la campaña del alumnado de "apadrina a un profesor" de oposición a las "retallades", la creación de dicho lobby arquitectónico está empezando a levantar voces muy críticas de estudiantes que tienen la certeza que AxA no es más que un dique de contención que impedirá que como futuros jóvenes arquitectos ni siquiera puedan competir por el poco trabajo que habrá. El lobby en el fondo quiere repartirse el pastel, dicen.
Se empiezan a escuchar rumores de plantear boicot a los profesores que entren en dicha asociación. Dicen que si pertenecen a dicho "cónclave" les niegan el mañana como arquitectos, por lo que no les quieren como profesores hoy.
Heavy, no?
Bé, de fet sí que hi són presents oferint un carnet de pre-col·legiat que no serveix per res (previ pagament de quota, òbviament). També es d'agrair que cobrin entrada a la biblioteca, tot un detall.
Penso que la vida professional i més institucional de l'òrgan representatiu dels arquitectes (sigui el COAC o qui sigui) ha d'anar agafat de la mà d'un lloc que a més a més de formar ha de servir per experimentar, per crear debats, per prendre partida i posicionar-se i per ser un lloc de trobada entre millors professionals, i no entre la mediocritat que abunda en aquests moments (on hi ha algunes excepcions) i que no volen ni poden aportar res (ara, al currículum de tots hi figura ben gros la seva plaça com a professors de l'ETSAB).
En plena època de retallades i quan l'administració pública s'enfoca, de manera molt encertada, a la simplificació burocràtica reduïnt la pròpia estructura administrativa, crear una associació que tregui "competències" al COAC i que, en cas d'intentar erigir-se en referència de "qualitat", trigaria anys i panys a ser reconeguda per la societat com a segell de ves-a-saber quina excel·lència professional auto-assignada, no té cap sentit.
El què s'ha de fer és potenciar la condició de referent cultural + professional del COAC (és a dir un AIA/RIBA + un NCARB/ARB), reduïnt-ne i agilitzant-ne l'estructura. Això no són els EUA ni el Regne Unit, duplicar i multiplicar institucions, sobretot en plena crisi descomunal del sector de la construcció, no té cap sentit (a no ser que hom tingui intencions etèriament sospitoses de buscar privilegis per a uns quants):
— Cultural per a la difusió de l'arquitectura: hola COAC? quans anys fa que teniu la mateixa pàgina web (per cert, nefastament dissenyada i terriblement ineficient i inoperativa)? on està el vostre intent de convertir-vos en referència "online" de la difusió de l'arquitectura a tots i cada un dels pobles i ciutats de Catalunya?... sabeu que a Facebook hi ha fins a 600 milions de persones? perquè aquesta refrectància, fins i tot, indiferència, a l'espai i enormes possibilitats que ofereix la xarxa?
— I professional per a l'assessorament no tant a l'arquitecte i el professional sinó per al client, que, al cap i a la fi, aquesta és una de les premisses de l'existència de l'AIA als Estats Units: fer de connector entre els drets dels clients i els deures dels arquitectes que estan inscrits a l'Institut d'Arquitectes...
En altres paraules, el segell de "qualitat" d'un arquitecte AIA (i no diguem d'un arquitecte FAIA) no fa referència al talent de l'arquitecte adscrit (aquesta espècie d'elitisme crítico-disiciplinar que sembla promoure Arquitectes per a l'Arquitectura, amb la presumpció que entre els 10.000 arquitectes col·legiats a Catalunya hi ha Arquitectes per a la No-Arquitectura), sinó estrictament a la professionalitat demostrada de cara al client: del compliment d'allò contractat, dels pressupostos, dels honoraris i de la eficàcia del dia a dia en la gestió d'un projecte i la corresponent i subseqüent obra.
L'AIA s'encarrega de proporcionar-li al client una garantia d'eficiència administrativa, no d'assegurar-li que el seu projecte serà publicat en revistes d'arquitectura per l'arquitecte "famós" de torn.
I això és el què ha de fer el COAC. Sintetitzar un retorn de la confiança de la societat cap a l'eficiència dels professionals de l'arquitectura de Catalunya i promoure els valors culturals, socials, històrics i acadèmico-disciplinars de l'art de fer arquitectura, aquí i a l'altra punta de món.
Menys delegacions en grans casalots rehabilitats, i més potenciar la xarxa d'Internet. Que estem a l'any 2011, no al 1982.
http://arquitecturadispersa.blogspot.com/
http://www.flickr.com/photos/archidose/3088862107/
Aquest sí que funciona mínimament perquè l'eix principal és temporal, per dècades.
I a més, no cal dir-ho, la capacitat com a crític d'en Jencks (amb tots els seus defectes i manies) està bastant per damunt de la capacitat de crític "amateur" d'en Moix.
Pots discutir els noms del mapa d'en Moix i els de l'Arbre Evolutiu d'en Charles Jencks, treure'n i posar-ne, canviar-los de lloc, etc... El què no pots fer és saltar-te l'única premissa imprescindible: fer el gràfic sobre una línia de TEMPS.
Aquest és el secret vital si vols jugar a fer historiografia (tant li fot que sigui recent o contemporània, professional o amateur, de crític de revista especialitzada o de periodista de diari generalista).
Per això, amb l'error de base a la mà, resulta fàcil qüestionar tota la resta de noms que en Moix tira damunt del tauler-mapa (sovint de manera massa aleatòria).
[hi ha un truc per fer el què ha fet en Moix i fer-ho bé: focalitzar fins a l'extrem el lloc d'anàlisi: un carrer, una illa de cases, etc... aleshores sí que pots saltar-te la línia temporal i relacionar arquitectes en l'espai... però per fer això ja necessites tenir un bon bagatge (per exemple, haver fet un doctorat) a la closca, cosa que la majoria no tenim... ni jo ni, per descomptat, en Moix]
No estic d'acord amb el fet que el no ser arquitecte li atorgui algun tipus de ventatge per fer aquesta mena d'anàlisi, especialment quan no és un anàlisi "científic" (quantitatiu, matemàtic) sinó de mera percepció subjectiva (crític).
Ans al contrari, revela defectes, el principal dels quals és estructurar el mapa i els seus personatges a través d'una suposada referencialitat o centralitat disciplinar. Això és un paràmetre que deriva del fet d'entendre l'arquitectura no com a negoci sinó com a pràctica artística (i això si que és un punt positiu per a en Moix), però és una pràctica disciplinar que ell mateix no ha practicat mai.
Per això no té prou mecanismes per fer el mapa "definitiu" que buscava (i es nota que el buscava, perquè l'article i el dibuix del mapa són una bona "currada").
Ja he dit que el mapa té un error de concepte, de base, greu, i no és altre que fer servir l'espai per a dibuixar el mapa enlloc de fer servir el temps.
Aquesta mena de mapes no són cap novetat... en recordo un de similar en un blog sobre arquitectes britànics (no trobo el link ara, deu tenir un parell d'anys) que representava una espècie d'illes (espai) destinada cada una a un arquitecte però que es movien en el temps fins a formar "continents" estilístics agrupats... i al final dibuixava una espècie de "planeta" d'arquitectes britànics... la clau era l'evolució de cada arquitecte i com es trobava o s'allunyava de companys de professió del mateix país... estava molt bé i era fet per un arquitecte (cosa que és un plus).
La gent de FAT (http://fashionarchitecturetaste.com/) fa "parides" d'aquestes però no era el seu blog on vaig veure això... si recordo el blog i trobo el mapa ja posaré aquí l'enllaç.
Ell ha triat unes variable, com el Medit n'hagués triat unes altres, però d'igual de vàlid des del meu punt de vista.
El resultat d'aquesta broma fa més mal a l'Arquitectura que la mateixa crisi en què està inmersa. Ja n'hi ha prou.
En tot cas, un barri CRONOLÒGIC (per tant, limitat en el temps i no l'espai) d'arquitectes icònics (que "entrarien" i "sortirien" del barri de manera fortuïta), tindria sentit, perquè l'abús del signe, de la icona, no és un fenòmen estilístic, sinó temporal, circumstancial, particualar dels últims 12 anys. Defineix una generació d'arquitectes, una mateixa edat, i no pas una família artística. I els barris d'aquest mapa no són generacionals, són una barreja d'estilismes agrupats i percepcions subjectives sobre la seva respectiva "importància" (l'autor en diu "referencialitat") disciplinar (per rematar-ho, l'autor no és arquitecte).
Podria anar nom per nom, barri per barri, i capgirar-los pràcticament tots.
Total, que aquest mapa no funciona. S'ha equivocat d'eix. L'eix correcte era el de la Y: el Temps.
Cop de cua:
Lluís Nadal col·locat a dues illes de cases de l'Eixample (ah! la ironia!) de distància de Juli Capella (!?) fa, directament, mal als ulls.
I "rebufo":
Si el crèdit per posar a en Ferrater al centre de "l'escena" és l'intent de crear i galvanitzar una espècie d'AIA o RIBA català (què vol? reduïr el COAC a un mer NCARB nord-americà o un ARB britànic?, una birria burocràtica amb finalitat exclusiva de Pàgines Grogues?) en forma de Arquitectes per l'Arquitectura (nom de sonoritat ridículament pedant... ni l'AIA ni el RIBA pretenen erigirir-se en línia divisòria entre Arquitectes per l'Arquitectura i/o Arquitectes pel Negoci o Arquitectes per la Mera Supervivència), Ferrater no es pot merèixer la situació de node central NI-DE-CO-NYA.
Pere Riera (RGA Arquitectes) té una, més o menys, ben elaborada resposta en el seu blog a aquest intent de salvar el cul (perquè al final, es tracta d'això) d'en Ferrater via Club Elitista d'Arquitectes. I Bohigas, fa 50, fa 40 i fa 30 anys, no va arribar a una posició central en l'arquitectura catalana només per ganes d'acaparar quota de mercat (que, no ens enganyem, també era un motiu present) sinó per una aportació genuïnament professional i propositiva. Cosa que en Ferrater no fa (tant Miralles com RCR com Llinàs tenen molta més influència escampada per Catalunya de la que té en Ferrater, tot i ser, aquest últim, un molt bon arquitecte).
Tot plegat, un desgavell.
Quan, el mateix axioma que el sustenta —anàlisi de l'arquitectura en l'eix x (horitzontal, és a dir espaial) enlloc de l'eix y, (vertical, és a dir cronològico-temporal)— és un axioma incorrecte (error en el que també va caure Maurici Pla quan va fer la Guia d'Arquitectura Moderna que va editar el COAC el 2007).
És normal, doncs, que el mapa aquest del metro de BCN amb parades amb noms d'arquitectes sigui fàcilment desmuntable i refet de nou amb una enorme proporció de noms canviats de lloc per tal d'obtenir una proposta que fos, com aquesta, "mig-passable", o, millor encara, una proposta que fos mínimament sòlida, és a dir, molt millor (molt més coherent, vaja) que aquesta.
No sabria ni per quin nom començar... n'hi ha tants que el festí podria ser pantagruèlic. Començant pel més obvi...: hi ha en aquest petit país algun arquitecte més mediàtic que Oriol Bohigas? (en Bofill aixeca el dit, i amb força, però la seva demanda queda anulada, ni que sigui per la penalització d'haver impulsat, al llarg del temps, la seva mediàtica figura no tant a través de la documentació arquitectònica sino de la documentació sociològica.. tot i que aquesta última és la base fonamental per adquirir notorietat "mediàtica" de manera transversal, és a dir, fora de la professió o vida disciplinar).
Ergo, l'Oriol hauria de presidir un barri anomenat "Mediàtics" o "Mediàtics Vells" (res d'Històrics, que mentre encara remenin la cua, no poden, encara, ser "històrics"... Josep Maria Fargas i Albert Illescas són Història, Oriol Bohigas no).
Definició de diccionari (IEC):
"mediàtic": adj. Relatiu o pertanyent als mitjans de comunicació de massa. "Una exposició amb un gran ressò mediàtic". "La cultura mediàtica".
Sortim al carrer, agafem el primer qui passi i preguntem-li: "sap vosté qui és: Enric Ruiz-Geli? o Vicenç Guallart?" i després el mateix amb en Bohigas o en Bofill. Aquest mètode ens donaria un resultat que, de manera empírica i per tant incontestable, difereix d'aquest mapa proposat, una espècie de AllMusicGuide.com en versió arquitectònico-local. El mapa és, doncs, un intent fallit (com era previsible en tant que el mapa "buscat" és, en realitat, i per haver estat desenvolupat horitzontalment en l'espai, un mapa IMPOSSIBLE de dibuixar).