por Oscar Guayabero. Publicat al TIME OUT Cultura, suplement dominical del diari ARA el 8 de Maig de 2011
111 Miradas Creuades .
La dimensió social de l’habitatge . CoAC. Fins al 9 de maig
Durant el moviment modern, tots els grans noms de l’arquitectura feien habitatge, més concretament habitatge social. És difícil trobar un arquitecte o equip que hagi deixat empremta a la primera meitat del segle XX i que no fes una proposta de mòdul habitacional, ciutat jardí, residència per a estudiants, blocs per a treballadors, etc. Avui, els grans noms de l’arquitectura fan bancs, hotels de luxe o edificis corporatius. Aquest podria ser un resum del canvi del paper de l’arquitecte amb la postmodernitat. Per això, és una bona notícia que un equip d’arquitectes relativament jove (Flores-Prats),no només faci habitatge social sinó que a més realitzi una exposició sobre el projecte i l’emmarqui en una reflexió sobre la dimensió social de l’habitatge.
La ciutat de Terrassa ha tingut un creixement descontrolat durant uns quants anys. Un pla parcial de Manel de Solà Morales dibuixa un dels límit de la ciutat amb una sèrie de blocs d’habitatges. L’estudi Flores-Prats són els autors d’un d’aquests blocs de frontera. Com a arquitectes es van formar a l’estudi d’Enric Miralles i es nota amb la seva feina artesanal, el seu llenguatge geomètric i la seva atenció pels detalls i això es pot percebre a l’exposició Coac. Com a deixebles de Miralles, el treball en maqueta dels projectes és molt important per a Flores Prats i així ho podem veure a la mostra amb una generosa quantitat d’elles en diferents escales per a diferents usos i parts del procés de treball.
El bloc 111 de Flores Prats, neix d’una concepció de l’edifici senzilla d’explicar, “màxima qualitat ambiental dins i fora de casa amb el mínim cost”, però complexa formal i constructivament. A l’interior un moble/envà fa de distribuïdor i acumula funcions com lloc de planxa i bugada i cuina per deslliurar l’espai i crear amplitud malgrat les reduïdes dimensions de les cases i alhora afavorir la ventilació creuada. A la pell externa, no hi ha volums purs sinó angles i trencalls que fan que cada pis sigui diferent. “Teníem clar que volíem ajudar a crear una comunitat i no només fer pisos. Els espais comuns són molt importants i que des de cada pis sempre tinguis la resta del conjunt present”. Hi ha unes geometries que trenquen la imatge modular dels pisos a partir d’unes motllures molt simples pel formigó, els motllosl de les quals es podem veure a l’exposició.l.
Acompanyant la mostra, va haver una conferència impartida per Manel de Solà Morales i els mateixos Eva Prats i Ricardo Flores. De la conferència, que es pot descarregar des de la web del COAC, es poden treure algunes reflexions. En primer lloc, que el projecte de Terrassa forma part d’un conjunt que caldrà estar atent a com es desenvolupa perquè estem davant d’una iniciativa modèlica, quant que genera un model a estudiar, tant com a projecte urbanístic com a acció social.
No només pel que fa a destinar cases per a gent de recursos limitats (darrerament aquest sector social ens agrupa a gairebé tots) sinó pel que fa a la vocació col·lectiva d’un nucli habitacional com el de l’edifici 111. Eva Prats i Ricardo Flores van destinar molta energia a aspectes aparentment poc usuals en l’habitatge actual: les zones comuns, els accessos, les vistes, la insolació, etc. I és estrany perquè la dimensió social és una necessitat bàsica per l’habitatge. Uns bons espais comunitaris de trobada i relació entre veïns poden trencar amb l’estigma de que el bloc de pisos no es més que la suma de caixes habitacionals. Els autors afirmen que “el futur de l’habitatge col·lectiu ha d’aspirar a no aïllar els individus i ser una invitació a relacionar-se entre ells”. Un altre aspecte important era establir un canvi d’escales no traumàtic. “És un canvi gradual perquè els 45 m2 de pis no entrin bruscament sinó de mica en mica i t’emportis a cada pas una mica de l’espai anterior” Els pisos s’estenen a una part “pública” de terrasses a través de finestres que donen a aquests als espais comuns, fet que permet interaccionar de dins a fora propiciant la relació veïnal.
La relació crea comunitat, la comunitat sentiment de grup, el grup genera identitat i la identitat, sinó és excloent, aporta valor a l’individu i al grup per igual. Seria alguna cosa semblant a la teoria de l’acupuntura urbana de Jaime Lerner i de l’urbanisme barceloní de la transició, però aplicat a la gent i no tant sols als edificis. Per això, em preocupa quan els politics diuen que el carrer no és de ningú i de tots perquè sinó és de ningú la distància entre l’usuari i la ciutat és cada cop més gran. Prefereixo apropiacions “bricoleurs” de l’espai públic que la desertització de “l’àgora”. I el projecte 111 convida als seus habitants a fer-se seus els espais “residuals” entre habitatges, a posar-hi plantes, a treure la cadira a la fresca, a xerrar, a compartir jocs de taula o jocs de nens. Pot ser un primer pas per reconquerir el carrer i que sigui de veritat “de tots”.
