alta velocitat amb les principals ciutats europees i de l’operació de cobriment de les vies per construir un gran parc lineal de quatre quilòmetres de llarg a la Sagrera. I parlo també del desenvolupament del 22@, una iniciativa amb pocs precedents a Europa i model per a moltes ciutats, que pretén garantir la implantació d’empreses innovadores, capaces de generar riquesa per a la ciutat, allà on hi havia les antigues fàbriques del
Poblenou. I podríem parlar també del Campus de Llevant, que aportarà definitivament activitat ciutadana a un dels llocs més privilegiats de la ciutat, rematant l’arribada al mar de la Diagonal i resolent un punt que sempre havia quedat pendent. Per no parlar de la línia 9 del metro, que amb 48 km serà la línia soterrada més gran d’Europa i que suposarà un canvi qualitatiu molt important en el transport públic, junt amb la innovadora idea dels Ret-Bus,que aprofitaran més eficientment la quadrícula característica de la nostra ciutat.
Tots aquests projectes, i molts altres, generen consens i són conseqüència d’un projecte de ciutat que ja va ser dissenyat fa anys. El nou consistori haurà de garantir la continuïtat d’aquests projectes en un entorn econòmic difícil i a la vegada vetllar perquè no es tornin a produir els errors del passat. Però amb això no n’hi ha prou.Cal començar a posar sobre la taula idees noves i analitzar quin serà el següent pas per continuar sent
competitius en el nou entorn que s’està dibuixant a Europa, on les ciutats tindran un paper més important.
Per fer-ho cal canviar el nostre punt de vista i fer una ullada al territori d’una forma més global. És evident que gran part dels projectes que he anomenat i molts altres (el port, l’aeroport, etc.) excedeixen l’àmbit estrictament municipal. Tenim un problema i cal que enparlem.Tothom qui s’ha connectat al GoogleMaps darrerament veu clar queels límits administratiusde Barcelona són artificials i no es corresponen amb els límits físics ni amb el sentit comú, fet que provoca que la majoria de problemes que ha de resoldre aquesta ciutat excedeixin el seu marc legal.
aspectes estratègics. Per això caldrà superar les reticències que sempre ha causat en alguns sectors la idea d’una metròpoli forta, i les pors a la pèrdua de poder i identitat dels municipis davant la unió, similar
a les que es produeixen a una altra escala a Europa. Però per vèncer aquestes inèrcies caldrà també una
actitud generosa de Barcelona que convenci a tothom que hi sortirà guanyant sense perdre la seva veu.
Però sóc escèptic sobre aquest presumpte consens; es demostra continuament que els processos de participació, ara per ara, no funcionen. Si cal fer-los o no, és qüestió d'opinions, però no es poden fer les coses a mitges.
Fets que distancien encara més la figura dels governants dels interessos dels habitants.Quan el que cal de veritat és crear complicitats.
Per altra banda, el barcelonisme com a tal, cada cop és substituït per identitats de barri, o de zones. Potser barri és dir massa. Vull dir que, trobo interessant trobar aquesta escala intermitja on no existeixen els muicipis i existeix quelcom de més gran que el propi barri.
Per últim, només voldria mostrar el meu optimisme en que hi haurà polítics amb un parell, que no els faci por engrescar-se en projectes valents, pensats, molt segurament amb problemes i que crearan certes polèmiques; que segurament siguin la seva fi com a polítics. gent que no vulgui fer carrera a la política sino "coger el toro por los cuernos". Si no són els que vinguin, seran els següents.
xavi
transformació important. Com sempre a la vida el que pot generar un
procés de canvi real és l'autenticitat i la força (amb tot el que impliquen
aquests dos conceptes a tots els nivells) de les propostes i projectes a
realitzar d'ara endavant.
Hem patit crec des a partir del post-olimpisme un procés d´autocomplaença
i banalització bastant greu i és el moment de reprendre un camí que
abandoni el maquillatge i l'onanisme urbanístic i arquitectònic de la Barcelona
dels últims anys.
Com indica el Jordi la majoria de les propostes que estan sobre la taula son infraestructures que com al 92 realment permetran fer canviar la ciutat a
partir de connectivitats a varis nivells i conseqüentment de rellançar sectors i
buits urbans que han de transformar-se.
Un altre cosa és la qualitat arquitectònica i urbana en el redisseny d'aquests
sectors que hauria de suposar-se excell.lent en una ciutat com Barcelona.
Peró allà tenim el Fòrum 2004. Per mi un gran fracàs i una gran oportunitat
perduda amb edificis i espais que volien ser emblemàtics i que encara avui
no tenen un ús o entitat concreta.
Com apuntava fa uns anys el Xavier Monteys en un article a El Pais el que cal
pensar es que si la qualitat dels arquitectes queda provada en edificis o
construccions similars a altres ciutats de l'Estat o del món el que falla
potser aquí es l'encàrrec o qui encarrega.
Com a tarragoní i visitant intermitent de la ciutat rebo només sensacions
parcials i probablement casuals del que està passant però crec sincerament
que és el moment de començar a ser una mica més seriosos. Tots sabem
que com deia aquell eslògan que la feina ben feta no té fronteres.
La novetat ara és una cosa que al GATCPAC encara no preocupava massa (potser perquè encara no era necessari): els recursos naturals que garanteixen el manteniment d'aquesta metròpolis. Collserola és una "perla verda" —i no pas un Central Park— connectada, via passadissos verds de fauna i flora, amb una xarxa híbrida de recursos naturals i minerals diversos que són els que sustenten, fins i tot, coses tan territorialment i disciplinarment aparentement allunyades com el mateix barri tecno-yupi-guay del 22@.
Richard T.T. Forman ja va explicar com és aquesta xarxa. L'Acebillo li va encarregar l'estudi a principis de dècada i hi ha un llibre publicat al respecte. I en Trias, quan guanyi (esperem), les properes eleccions bé faria en fer-li un truc a en Forman i preguntar-li què pot fer el Cap i Casal de Catalunya durant la dècada dels 2010s que s'enceta per garantir la subsistència d'aquesta estructura. L'estudi de Forman no era (per primer cop?) una apologia d'ecologistes radicals "fumetes" sinó un estudi seriós on es procupra mantenir l'equilibri entre allò imprescindible —el sistema natural— i allò circumstancial —l'activitat humana—.
El problema de cedir poder de decisió i actuació és el de sempre: capelletes polítiques. Pujol la cagava carregant-se la gran Barcelona als 1990s des de la Generalitat, i els sociates la caguen quan es pensen que la Barcelona "global" —vigilada per la "seva" Diputació, que, esperem, també caigui aquest proper maig— ha d'estar controlada per Barcelona (el municipi) exclusivament.
El camí, mentrestant, més que llarg, serà etern. Almenys fins que els socialistes del Penedès, l'espurna de la candidata socialista per Girona, i la sempiterna "penya Obiols", que són els únics —juntament amb els dissidents: Mascarell, Sobrequés, Dalmau, o, no pas per casualitat, Oriol Bohigas, entre altres— que comencen a entendre per quina via s'està enfonsant aquest petit país, comencin a posar una mica de seny en la permanent, a estones dramàtica, lluita de poder: Catalunya versus Barcelona. És a dir, CiU/ERC/ICV versus PSC (ara més PSOE que mai).
La Gran Barcelona no té masses dificultats tècniques. El creixement és "natural" i obvi, passa aquí i a totes les grans metròpolis.
Tot és una qüestió política. Ara i quan els militars no deixaven construir al pla entre Ciutat Vella i Gràcia, abans que les muralles caigueissin el 1854. Els arquitectes i urbanistes, aleshores i ara, només tenen la facultat d'aconsellar. Poca cosa si la classe política va justeta.