fuente: TectonicaBlog
Encontrarse en un lugar donde sólo el hacer popular sabe construir devuelve al arquitecto al aprendizaje, pero ahora sí de una buena escuela. El hecho de que sólo llegue hasta el solar un animal de carga o un hombre a pie no ha sido nunca un inconveniente; esa construcción atendía a lo sencillo, tanto en materiales, los que encontraba en el entorno, como a la topografía. Una carretilla mecánica conducida por un hombre ha subido los bloques de termoarcilla y un helicóptero ha transportado el hormigón.
Admirar y pertenecer al lugar se da a la vez. No es sólo un paisaje a contemplar, silenciado como una pintura por el marco de las ventanas, sino que intervenir en él es construir para toda la comunidad de casas acostumbradas a compartir paredes, patios, escaleras y terrazas. La casa se deja caer sobre los bancales para adaptarse a las circunstancias de la topografía y a las preexistencias. Un antiguo camino de la parcela, que conduce a la montaña, se convierte en rellano, entrada y porche de la vivienda. El primer volumen que nos encontramos alberga las zonas comunes. Unos pocos peldaños nos suben al bancal de la derecha donde se coloca un volumen menor con las dependencias más privadas.
La dificultad, durante la construcción, han sido los 72 peldaños que hay en el único camino de acceso. Se han elegido pocos materiales y estandarizados, como es la termoarcilla. Esta pieza de arcilla responde muy bien a la necesidad portante y térmica – permite resolver los elementos verticales, de un edificio de baja altura, en una sola capa-, y su ejecución en la construcción del muro se soluciona con cuatro piezas tipo. Además su característico machihembrado permite colocar la pieza de diferentes modos, incluso el revoco.
Pingback: HIC Arquitectura » 9 Qüestions > Vogadors
Lástima que por querer supeditar la "idea" , lo "sublime" del proyecto, se construya mal sin conocimiento del funcionamiento de los materiles (termoarcilla sin revestir al exteror), que posteriormente den problemas de habitabilidad .
Primero hay que saber construir bien. Y con ese conocimiento (cuestiones básicas de fisica, quimica, mecanica, geometria,.....) idear cualquier solución arquitectónica. Ese es el reto.
Las publicaciones están llenas de proyectos fantasticos (en la fotografía), que en lo constructivo no soportan el paso del tiempo (humedades de condensación o filtración por malas o inexistentes soluciones constructivas, fisuras por el deficiente cálculo, deficiente ejecución de unidades de obra por mala dirección de obra,.....
¡Más secciones constructivas y menos renderizado...¡
rrb
Tot i així, estic d'acord amb el comentari anterior, però afegiria una cosa: l'enemic va ser qui li va projectar el porxo. Crec que s'ha quedat petit, esquifit. Tenint la distància lliure entre els dos volums que encara queda, no cal fer un graaaaan porxo, però si un espai una mica més ampli, amb fins i tot algun sistema de tendal entre les biguetes que permetés deixar-lo obert un dia d'hivern (el clima li permet), i no deixar en també esquifida l'entrada al cos de cuina-estar. Una mica més generós no hagués estat malament. Tot i així valoro positivament que les entrades als volums siguin una mica amagades, donant certa importància als recorreguts del porxo.
I també estic molt, molt d'acord amb el/la Caputxeta en quant al tema de resolució de la construcció de l'habitatge... Això de fer servir l'helicòpter (en aquest cas de construcció "tradicional")...si ho fas, pel meu gust, no ho diguis, guarda-t'ho per tu.
És cert que podia haver construït en sec, en acer, o en panells KLH, que també s'han de portar en helicòpter en aquest cas, però la relació cost/execució és justificada, perquè en un/dos viatges ho tens resolt.
En quant als trossos de termoargila vista, també hi estic d'acord...Queda excessivament kitch. Perd força. Crec que si algú adopta un argument "radical" com dir: deixarem la termoargila vista! Totalment respectacle, s'hi pot estar d'acord o no. Però anar deixant trossets de termoargila als diferents panys de paret fa que quan trobem una paret de termoargila sola ens preguntem...on és el trosset d'arrebossat?
Hagués estat més contundent adoptar un llenguatge més clar...hi ha parets arrebossades, i hi ha parets de termoargila...i com a element arbitrari/diferenciat ho barregem a la xemeneia, perquè és l'únic element més alt i es vol diferenciar. I crec que el conjunt guanyaria.
Tot i així, he de dir que és un projecte correcte, ben encarat, respectuós amb el seu entorn, i això és d'agrair.
F
Hi ha qui es pensa que això deixa el projecte vital de la casa permanentment en actiu... i els fa "ilusió" — en el doble sentit: ilusió de tenir un projecte entre mans que no s'acaba mai i que et proporciona una meta vital: acabar-la algun dia (tipus Sagrada Família); i ilusió de re-estrenar la casa cada cop que se n'acaba una fase (un porxo nou, una nova capa de pintura, una nova fusta, un nou paviment, etc).
Però no acabo de veure això de les eflorescències... les del sostre del porxo? Això no potser de la pluja, no? estan sota coberta... en tot cas deuen ser climàtiques, d'humitats...
La foto del porxo li ha colat l’enemic: en ella es veuen les eflorescències que l’aigua, presumiblement de pluja, ha fet sortir de les peces de ceràmica que fa d’encofrat perdut.
Difícil que sigui de l’aigua del formigó en abocar-lo, per la seva quantia i per la dimensió de les eflorescències. La estanqueitat li ha punxat, aquí.
Ha triat biguetes pretensades, les que normalment fem servir pels forjats sanitaris, atés que no cal encofrat ni apuntalament. Malhauradament són les que amb el pas del temps fletxen més, tenen la major fletxa diferida.
No trobo cap justificació per fer servir aquest tipus de bigueta havent-ne altres que funcionen millor. Màxime quan S’ha dut el formigó en helicopter a posta.
Tampoc puc jutjar els detalls constructius, perque a penes veïem els acabats.
I això del’helicòpter explica com si fos una virtut, inclús comparant-ho amb el tipus constructiu tradicional:
“el hecho de que sólo llegue hasta el solar un animal de carga o un hombre a pie no ha sido nunca un inconveniente; esa construcción atendía a lo sencillo, tanto en materiales, los que encontraba en el entorno, como a la topografía. Una carretilla mecánica conducida por un hombre ha subido los bloques de termoarcilla y un helicóptero ha transportado el hormigón.”
Que no sabem llegir? Construcción que atendía a lo sencillo no casa amb formigó dut de central amb helicòpter! A mi em faria vergonya haver de fer servir un helicopter per això, no sé quan deu valer o si el client és millonari, però hi ha moltes alternatives.
Potser s’havia d’haver anat a una solució constructiva del tipus junta seca, amb un altre sistema estructural: fusta, que és com probablement es sostenen els sostres dels veïns, i on a Centre Europa i ara aquí hi ha sistemes de prefabricats fantàstics, que estalvien en cost i energia de posada en obra (i en costos econòmics globals), o acer, no sé. I milloraria molt la imatge general del porxo, que a mi em sembla cutre, salvada pel fotògraf (gran, l’Hevia) i el paisatge.
Conclusió estructura: matar mosques amb kalashnikov.
La termoargila: la fem servir a pràcticament tots els edificis d’habitatge unifamiliar que fem. Jo no la deixaria vista, però aixo és un tema personal
Que ningú es pensi que és una solució òptima pel que fa a les condicions tèrmiques quan de fulla única es tracta. Ni de lluny. Nosaltres la vam fer servir (de 24 cm de gruix) a la primera ampliació (remunta) d’habitatge que vam dur a terme, fa cosa de 8 o 9 anys, i vam quedar com uns passerells. Fa un fred que pela a la nostra ampliació, tot i el gran aïllament de la coberta, i a l’estiu....Els clients han posat calefacció i són soferts. Què hem de dir. Això es Eivissa, no un clima d’interior, com sembla Buñola.
Ens funciona molt bé com fulla exterior, amb suro d’alzina d’aïllant, cámara i envà ceràmic de fulla interior. Llavors si que hi ha molta diferència amb la façana convencional, a l’hivern i a l’estiu.
Quant al fet de deixar-la vista, em sembla que fa que l’edifici perdi en les distàncies curtes. Sembla que l’arquitecte intenti alguna cosa com les que feia el Coderch o com allò de Muuratsaalo (per la darrera fotografia), però no li surt.
No li veig la gracieta a això de deixar trossets de termoargila a mig referir, em plan collage.
Molt d’agraïr la delicadesa amb que procura no desentonar de l’alçat general del poble (jo soc de Lleida, d’un poblet del nord, i de debó que és molt de vantar que no vulgui que l’edifici “resalti” al paisatge), però les solucions constructives a mi no em semblen encertades ni de lluny. I el resultat general millor a la distància que aprop.
C.R