Home, després d'un segle encara hi ha molta gent que viu a l'Eixample en cases de pisos anteriors al Corbu, de formes molt diferents de les Corbu i de les actuals. De fet, hi ha gent que viu dins d'edificis de fa tres segles i hi viu de manera no menys "contemporània" que els que vivim en edificacions de fa 30 anys.

No he entès mai la comparació disseny automovilístic vs. disseny arquitectònic. És com comparar una pera i una poma. Un cotxe és un "objecte" dinàmic i l'arquitectura és un "lloc" estàtic. Els cotxes "estàtics" no tenen cap sentit, no et porten a enlloc, talment com l'arquitectura "dinàmica" tampoc té cap sentit (poesia barata, sobre el dinamisme temporal -la quarta dimensió- aplicat a l'arquitectura, a banda).

Les potencialitats d'un cotxe són molt minses comparades amb una casa. Un cotxe és un instrument, una eina. Una casa és per viure-hi. Amb tot el que "viure" comporta. És normal que la eina sigui més manejable (i modificable) que el "fet de viure".

Hom no juga així com així amb el "fet de viure". Perquè tal com diu el concepte... t'hi va la vida. Juga a experimentar amb la residència d'hom, i hom et maleirà els ossos ad aeternum. En canvi jugar a experimentar amb un cotxe és tan fàcil com experimentar amb la cafetera o la màquina de segar gespa. Només t'hi va una activitat en particular (desplaçar-te, o fer un cafè, o tallar la gespa... no big deal.)

prova de comparar una foto d'un edifici de Zaha Hadid o Gehry amb un cotxe actual al davant i te n'adonaràs que, efectivament i a pesar del reaccionarisme que encara acompanya l'arquitectura d'avui dia -com sempre de fet, el Moviment Modern és avui dia el què l'academicisme palladià era l'any 1927-, l'arquitectura, en tots aquests anys, ha canviat MOLT.
Però que MOLT.
Les cheerleaders actuals del Corb suís són l'Eusebi Bona del 1927. Tot evoluciona: els cotxes, l'arquitectura i també el paradigma d'allò que es considera reaccionari.