Quan un veu aquestes fotografies de l’època, sempre sorpren el contrast entre l’arquitectura de l’any 1927, que podria ser pràcticament contemporània en l’estil i la seva materialització amb els cotxes que acompanyaven sempre les imatges com a símbol de progrés i de l’industrialització. Com pot ser que el disseny automovilístic hagi canviat tant i l’arquitectura tan poc en tots aquests anys?
No he entès mai la comparació disseny automovilístic vs. disseny arquitectònic. És com comparar una pera i una poma. Un cotxe és un "objecte" dinàmic i l'arquitectura és un "lloc" estàtic. Els cotxes "estàtics" no tenen cap sentit, no et porten a enlloc, talment com l'arquitectura "dinàmica" tampoc té cap sentit (poesia barata, sobre el dinamisme temporal -la quarta dimensió- aplicat a l'arquitectura, a banda).
Les potencialitats d'un cotxe són molt minses comparades amb una casa. Un cotxe és un instrument, una eina. Una casa és per viure-hi. Amb tot el que "viure" comporta. És normal que la eina sigui més manejable (i modificable) que el "fet de viure".
Hom no juga així com així amb el "fet de viure". Perquè tal com diu el concepte... t'hi va la vida. Juga a experimentar amb la residència d'hom, i hom et maleirà els ossos ad aeternum. En canvi jugar a experimentar amb un cotxe és tan fàcil com experimentar amb la cafetera o la màquina de segar gespa. Només t'hi va una activitat en particular (desplaçar-te, o fer un cafè, o tallar la gespa... no big deal.)
Però que MOLT.
Les cheerleaders actuals del Corb suís són l'Eusebi Bona del 1927. Tot evoluciona: els cotxes, l'arquitectura i també el paradigma d'allò que es considera reaccionari.